contacte@germania.cat Agermana't

Un grup reduït de patriotes vàrem fundar el 2014 l’organització política Germania Nacional Catalana. Tots nosaltres compartíem una trajectòria que ens havia implicat anteriorment en la lluita per a la unificació i la independència de Catalunya i ens havia anat unint fins aleshores un fort sentiment de crítica respecte al moviment independentista. Una crítica que aprofundírem fins al punt d’avinentar que no hi havia a Catalunya ni un moviment nacionalista ni encara menys una trista organització que així pogués qualificar-se. Els atacs militars i polítics i la colonització bestial que ha hagut de patir el poble català sobretot dels anys seixanta fins avui el 2017 han anat aïllant els sectors més avançats del poble català, és a dir els més propers a un nacionalisme, i ha preparat el terreny per a l’absorció política en successives etapes. La darrera d’aquestes etapes la vèiem els fundadors de Germania en el procés per a la reforma fiscal espanyola que la burgesia catalana havia embolcallat d’independentisme, i així ho hem anat denunciant, i així s’ha anat confirmant. Els nacionalistes que no van quedar de seguida absorbits per aqueix procés varen restar desorientats, sobrepassats i aïllats. Però els errors dels nacionalistes, traduïts en la manca d’un projecte polític fort i modern, no podien ni havien de ser expiats en nom de la nostra burgesia. Si volem erigir un projecte polític sòlid, això passa per entomar les nostres pròpies responsabilitats. Així decidírem dur la iniciativa política presentant un organització amb un nom i una ideologia nacionalista treballada, i amb una projecció seriosa. Tres anys després però, ens trobem que el projecte burgès ha aconseguit buidar totalment de contingut nacional tota aspiració d’independència. Vet aquí què calia per a poder controlar les masses: fer acceptar l’amputació de Catalunya i acceptar la castellanització (i l’afrancesament, que tampoc l’han pas deixat estar en aquest espectacle) com una riquesa de Catalunya. De quina manera la població catalana i catalanoide s’ha empassat o assentat aquestes premisses! Buit de contingut, l’independentisme immadur podia ser una bona eina per a esdevenir un independentisme fiscal. En aquesta ignomínia hi han participat de manera activa, tàcita o passiva tots els sectors que provenien de l’antic independentisme. Els patriotes que vàrem organitzar Germania ens hem diferenciat així de tots els sectors pretesament nacionalistes que s’han passat aquests anys orbitant ERC i CDC-PDCat o que queien en l’espanyolisme deshinibit de les CUP, una amalgama d’organitzacions tan mediocre i dependent de les institucions espanyoles que ni tan sols es presenta com un partit sinó com una candidatura. Quina ha estat l’organització que de defora estant d’aquest anomenat Procés no ha implorat radicalitat o fermesa? Quina és aquesta actitud que pretén la independència nacional però no és capaç ni d’imaginar-se la personal, que ha de menester sempre uns dirigents, unes terceres persones, que els vinguin a fer les feines que ells assumeixen que no saben o no poden fer! Com poden voler-se independentistes o nacionalistes, una gent que es deixa arrossegar alegrement o amargament, però que es deixa arrossegar al capdavall, per uns que afermen l’ensenyament del castellà i del francès a Catalunya, per uns que proclamen que som un sol poble amb els que es manifesten per la unitat d’Espanya però que afirmen que València o Mallorca no són Catalunya, per posar només un exemple.

 

Ja fa anys, fins i tot una bona colla abans d’aquest malaguanyat Procés neo-espanyolista, que entre alguns d’aqueixos desorientats es feia circular la mentida que al parlament de Barcelona hi havia tants diputats independentistes; i que cada dia n’hi havia més. I ja fa també molts anys, més de set i més de deu i tot que es va començar a alimentar allò que entre el poble hi havia més independentisme que mai. I alguns d’aquests patriotes que emprenguérem Germania aleshores ja denunciàvem que això no era així. Denunciàvem ja aleshores com mai no hi havia hagut a Catalunya tan poc independentisme com aqueixos anys. I això ho mantenim avui. Aquest moviment per a la independència fiscal potser ha absorbit molts nacionalistes, però el pes i el protagonista d’aqueix Procés ha estat el catalanoide, un prototipus que ni tan sols sap parlar en català, i com a molt el prototipus català més vulgar, apolític, típic aficionat al futbol. Aleshores convé que alguns es demanin: independència de què? Perquè Catalunya està deixant de ser davant els nostres ulls. Les generacions d’anorreats, de catalanoides, es multipliquen fins gairebé l’últim racó de Catalunya. Generacions producte d’una voluntat artificiosa d’uns ministeris estrangers.

 

Però les mentides hi són a lloure. Una de les darreres és que Europa ha imposat les eleccions regionals. Un cop assumida aquesta mentida necessària per a no patir una sotragada massa grossa, massa humiliant, en vénen de noves. Un cop s’han empassat la mostra més flagrant de dependència, com és l’empresonament dels seus dirigents al mateix temps que s’imposen unes eleccions ignominioses, les organitzacions burgeses d’ERC i PDCat amb els infantilistes endarrerits de la CUP, s’inventen que cal guanyar aqueixa ignomínia per a consolidar una entelèquia i fan servir aital paralogisme com a xantatge al sentiment d’aqueix poble ja de si esguerrat que dèiem. Si hi hagués quelcom a consolidar, realment tant faria una cosa com una altra però dit això, un nen veu que igualment en aqueix cas el millor seria no reconèixer aquestes eleccions insultants. Però quan un hom no té absolutament res, perquè va despullat, perquè mai li ha interessat sinó manipular un poble embrutit d’anys de violència dels inanomenables a cada racó de país, no té res a oposar a unes eleccions, per humiliants i ignominioses que siguin. I tot plegat ha deixat Espanya en una situació de superioritat que esfereeix. Segurament ni ells es pensaven que havien feta tanta de feina. Perquè la veritat és que els inanomenables han anat corcant tot Catalunya de fa anys fins al punt que ja no ens queda quera. Vet aquí el colonialisme demogràfic representat per Ciudadanos que fins ara havia topat amb el colonialisme de tipus tributari i d’assimilació clàssic de PP, PSOE i Podemos, un fenomen particular de Catalunya, per a alguns paradoxalment. Ara ens situem doncs en un moment d’envalentiment del projecte castellanista, que uneix les seves diverses concepcions colonials, i cada dia en tenim i en tindrem noves proves.

 

Davant d’aquest panorama desolador, davant la total desorganització nacionalista a desgrat i per desgrat nostre, davant el podrimenter que ens assetja, també i primer per d’entre els catalans volguts nacionalistes, que tot va provincians que es tenen per universals, localistes per nacionals i carlistes per radicals; davant d’uns sectors que es volen nacionalistes però no saben ni volen saber què és la nació, perquè poca falta i profit els fa; davant de tot això, en un moment que encara no ha deixat de ser de desbandada, i no pas d’augment d’un independentisme com pretenen alguns i, finalment i sobretot, davant d’un estat espanyol que ara ja ha descovat la feblesa real de Catalunya, la comèdia del dret a la llibertat d’expressió, sempre una entelèquia en els règims colonials, ha quedat més enterrada que mai i nosaltres no pensem exposar-nos estúpidament a l’enemic.

 

Perquè no volem, doncs, exposar-nos gratuïtament, primer, i perquè és absurd de mantenir una projecció pública sense poder dir fins a aquest punt les coses pel seu nom, Germania Nacional Catalana deixa l’activitat de difusió pública a cara descoberta, però seguirem lluitant per la vida de Catalunya i sobretot seguirem denunciant els inanomenables fins haver expulsat les seves grapes d’aquest país.

 

Direm la veritat sense repòs, per l'honor de servir sota els peus de tots.