11-04-2016
Article/anàlisi

Guillem Agulló, Josep Maria Isanta, Abel Martínez: sou Catalunya


Fa vint-i-tres anys que varen assassinar Guillem Agulló, i han estat vint-i-tres anys d'oblit, de tapar les raons verdaderes que varen dur aquest jove compatriota a la mort. Vint-i-tres anys de fer veure els uns que paren l'altra galta, de mirar cap a un altre costat i de permetre que els altres, els seus assassins, s'apropiïn de la seva figura, la desnaturalitzin com un simple abstracte «antifeixista», com hem hagut de veure i de beure fa poc amb els cínics feixistes de Podem, per exemple.

És vergonyós fins on s'arriba en la degeneració moral en un país quan pateix una ocupació i un extermini: els enemics d'en Guillem ara el reivindiquen. Cosa no pas gens sorprenent, en veient com de fet constantment i arreu els catalans es lliuren a la tasca de destrucció de Catalunya. És una desbandada i l'estat espanyol se n'aprofita. 

Malauradament sembla que tenen més consciència nacional catalana els que perpetren la destrucció de Catalunya a base d'atemorir i extorquir el poble i controlar la resistència, que no pas les víctimes d'aitals atrocitats. 

«Guillem Agulló, ni oblit ni perdó», diuen. Però l'assassí corre encara entre nosaltres. I ha actuat i actua impunement mentre els que ni obliden ni perdonen es dediquen a fer països «alegres i combatius», certament països «nous». Els que ni obliden ni perdonen, defensen que es continuï ensenyant la llengua de l'assassí d'en Guillem, en defensen fins i tot l'oficialitat. Encara pitjor, els que no obliden ni perdonen defensen tots els drets de l'assassí, començant pel de residència, i acabant pel del seu vot. Defensen la seva nació acovada per la força damunt Catalunya des del moment que no gosen posar-ne en dubte les arrels, de manera que si en tenia una, d'arrel, gràcies a ells en té quatre.

Per tot això no és d'estranyar que la majoria d'aquests assassinats passin desapercebuts, i els que no hi passen, com el de Josep Isanta o el d'Abel Martínez, siguin tractats com a mers casos de delinqüència comuna, fins i tot per les mateixes famílies de les víctimes. Per no parlar de les amenaces, coaccions, repressions en tots els camps socials, pallisses i topades, insults, i altres mètodes paraestatals, que patim cada dia, ací i allà. Què més es podria esperar veient el precedent de Guillem Agulló? Que això és una victòria per als seus assassins és evident: vol dir que ells poden anar atemorint una població que no gosa ni aixecar la mirada per a saber qui són. 

Plànyer-se per les exculpacions i maniobres de l'estat per a salvar-los serveix de tant com aplaudir-los les condemnes: dues cares d'una mateixa moneda falsa.