21-06-2016
Article/anàlisi

Què és la nació?

Les contradiccions que hi ha en l'explicació del fenomen nacional només es poden resoldre des d'un punt de vista materialista, és a dir des d'un punt de vista... científic. Però abans de descabdellar-lo ens hauríem de demanar per què i per a què és important aquest debat o la conclusió que n'extraurem. Per quins set sous és important saber que la nació és el conjunt d'individus que parlen la mateixa llengua i no pas un capritxo qualsevol, com voldrien romàntics de vel·leïtats poètiques fent costat a tot de grisos buròcrates avorrits. La controvèrsia que sol suscitar aquesta qüestió i sobretot l'obsessió entre tots els sectors anomenats generalment independentistes (que reveladorament no s'acostumen a autodefinir com a nacionalistes) per a evitar d'acceptar aquesta veritat científica, és molt estesa. De fet, és alarmant. Alarmant i simptomàtic fins a quin punt està arribant Catalunya en la degeneració nacional. Certament que els països que s'han alliberat d'un domini estranger ens ensenyen que no cal pas que les masses sàpiguen res sobre si la nació és la llengua o si és una voluntat. Ni cal pas atabalar la gent menuda amb ben res de tot això. Però els dirigents, els ideòlegs i impulsors d'un estat, no poden desatendre i negligir el seu deure de conèixer la realitat, si no volen just passar de dirigents, ni que sigui en potència, a simples borrecs ramaders.

Una de les mancances principals del nacionalisme vulgar, potser la més cridanera i conseqüència primera de la immaduresa ideològica, és la manca d'una teoria de la nació. És propi de nacions desorganitzades i en descomposició respondre ideològicament l'enemic que les destrueix amb el seu llenguatge i no amb el propi, amb la seva terminologia i no amb una d'independent, perdent el pensament independent tant i com es perd la independència. No cal dir que aquella terminologia i aquella ideologia no pot ser res científic sinó un mutxoc de prejudicis sempre supremacistes, una catequesi de la superioritat dels invasors i la inferioritat intrínseca dels envaïts. La ideologia imperialista es fonamenta sempre damunt de raons identitàries. Parlem només de la ideologia. És clar que la força de l'estat dominant no prové pas d'aquesta base ideològica, sinó primerament de la força militar i les possibilitats materials. Però ideològicament les coses es presenten de tal manera que la pertinença a la nació o l'existència de la nació mateixa es fa dependre d'una cosa tan feble i tan volàtil com l'opinió personal o dominant, és a dir de la identitat. Cosa ben lògica ja que en aquest terreny l'estat dominant... domina. 

La teoria de la nació com una identitat no sembla res més que la justificació immediata i grollera de la preponderància d'un estat. La identitat és la representació immediata d'uns fets consumats. Si en un mateix territori o societat o estat (digui's com es vulgui) hi ha més d'una identitat, això respon a tantes realitats materials diferents, a tantes menes de fets consumats, per a dir-ho així. El problema és que aquesta relació tan simple que acabem d'enunciar, com és que la identitat, com tot fenomen ideològic, es basa en una realitat material, això no es presenta pas mai així, sinó que la identitat es presenta aparentment d'una manera independent i preponderant que s'explica per si mateixa. Des d'aquesta perspectiva la pertinença a una o una altra nació depèn del sentiment de cadascú o si més no de la suma de sentiments intercanviables, igualables, identificables.

Però alguna cosa deuen notar els defensors d'aital sistema teòric, si és que es mereix l'adjectiu de teòric un sistema de pensament tan simplista, ja que a qualsevol que es dedica a pensar-hi baldament siguin cinc minuts comencen a mancar-li fonaments materials per a superar l'anul·lació que suposa l'existència d'identitats enfrontades. Ací els més forts tendiran sempre a basar-se en... la seva força (= és el que vol la majoria; guaita el document d'identitat; fa tants anys que ens organitzem plegats; compartim una mateixa cultura, un mateix destí, etc.). Els problemes grossos els té el membre de la nació feble, que veu com la seva teoria formidable de la identitat li cau al damunt. Aleshores hom se sol aferrar a si mateix en una assumpció de la condició de minoria o més aviat d'inferioritat (perquè això té lloc durant molts anys en una situació en la qual els membres de la nació conquerida no han pas de ser minoria, però sí que estan en posició d'inferioritat). De rebequeria es podria titllar la mena de reacció que acompanya aquesta diguem-ne fase (si per ventura és només una fase): és la reacció que podríem definir d'aquells que creuen que no cal argumentar res de res, que simplement Catalunya és una nació perquè... perquè sí, perquè ells així ho afirmen o ho senten, ho noten! Una rebequeria. 

Baldament siguin uns altres cinc minuts els que un hom dediqui a rumiar-hi de nou, de seguida s'adona que aquesta rebequeria només és l'expressió d'una agonia, una reacció patètica i infantil que no duu enlloc més que al precipici. Això passa al subjecte que se sap de la nació dominada (p. ex. Catalunya), no pas el de la dominant (p. ex. Castella-Espanya). ¿Què pot representar (es diu en aquest punt el subjecte ací estudiat) la meva actitud de tancament en rodó davant d'afirmacions completament certes com que el castellà és la llengua comuna que «uneix» espanyols catalans i espanyols castellans? Res. Si el nostre subjecte es veu per algun camí o altre obligat a encarar els seus conceptes infantils a la realitat no haurà de menester ni tan sols aquells cinc minuts per a adonar-se dels peus de fang sobre els quals vol fer caminar la seva concepció. És aleshores que sent més que mai la necessitat de trobar algun fonament material a la seva concepció, alguna cosa real, palpable, que l'assisteixi a l'hora de l'enfrontament amb la realitat del domini dels qui sap enemics. És aleshores que s'adona que potser la seva realitat no pot ser una taujana creació ideològica, no pot basar-se en una simple afirmació indemostrable i gratuïta. L'afirmació tautològica de la catalanitat esdevé directament una mentida davant dels seus propis ulls, per poc que se'n llevi la bena. Però en què basar la manca de materialitat de la concepció nacional, per a combatre la imposició de l'enemic? El nostre subjecte es troba davant d'una crisi ideològica, potser per una conversa fortuïta o una situació inesperada on ha d'explicar, posem per cas, la realitat del país a un tercer. Necessita peremptòriament trepitjar terra ferma o almenys deixar de navegar a la perduda en una aleatorietat intel·lectual. I guaitant pel telescopi del petit pensamet que l'estat li ha ofert amb l'escola i la TV i el temps d'oci reglamentat, albira ràpidament i nítidament un reguitzell d'illots on amarrar. Després d'haver gastat tots els trumfos de voluntats, sentiments, caràcter psíquic i altres vaguetats, i havent-ne vist la infructuositat, els uns s'aturen en els cognoms i la sang, els altres en el pa amb tomàquet, uns es queden amb la barretina, uns altres mostren preferències meteorològiques i defineixen la nació a partir del clima, i mentre un bon grapat s'arriben a la història, i no pas pocs se les emmenen amb els costums, són prous els qui estirant estirant de la corda arriben a la darrera i més elevada vaguetat del ja quasi famós «conjunt de coses combinades: una història, unes institucions, uns costums, una idiosincràcia, unes tradicions, un gust alimentari, un clima» i alguna cosa més, entre les quals no hi pot mancar la font del mal que mai saben superar: la voluntat, la identitat.

Hem d'admetre que fins a aqueix punt hi arriben molts dels nostres connacionals i per tant els hem de reconèixer una dedicació mínima d'uns deu minuts de pensament. Però això no ens ha de privar de veure la maniobra que representa tal evolució mental: hom amaga la incapacitat d'explicar-se què és la nació recorrent a un sac de característiques que no són sinó prejudicis més infantils o més madurs, que s'acosten més o menys a la veritat científica, a la realitat material tal com és, però que no deixen d'orbitar-hi sense acabar mai de saber o poder descriure'n el nucli gravitatori. I ens trobem que aquesta definició eclèctica a la qual han recorregut no pas pocs "entesos", acadèmics del segle XX, coincident curiosament amb la impressió dels deu minuts del pensament del carrer, és una amalgama tan gran de conceptes la qual permet una multiplicitat de combinacions tal que es veu com els anys (?) de dedicació dels especialistes no han servit per a aportar ni un bri de llum, ni un mínim d'ordre a la desorientació inicial. Desorientació que, tot s'ha de dir, justament i suposadament havia de ser als orígens de la dedicació acadèmica. Malaguanyades hores de tots aquests senyors (dels quals estalviem al lector cites ben inútils) si el resultat final ha de ser tan o més complex i embullat que la situació tal com es presentava inicialment, o almenys tan o tan poc clarificador com la dedicació de deu minutets de qualsevol xitxarel·lo.

Al darrere d'aquestes definicions eclèctiques o esbiaixades el que hi ha és la necessària identitat de l'estat amb la materialitat que en efecte representa i de la qual amb més o menys força emana. Perquè l'estat sí que es manifesta com una identitat, és a dir com un fenomen conscient, però ni tan sols en aquest cas és la identitat com a fenomen per se que els nacionalistes idealistes pretenen que és la nació. Això és molt fàcil d'entendre: una identitat es compon de dos elements que poden reduir-se a la igualtat, en aquest cas estat = ésser; o més popularment estat = nació. Però en aquesta identitat l'estat és la part conscient, la part racional, superficial, artificial, és la part apamada i definitiva, amb uns límits i atribucions ben clares, mentre que l'ésser és inconscient, és espontani, és profund i natural, és infinitiu, del qual no es coneixen els límits ni les potències.

Des d'aquesta perspectiva el que d'un costat és un estat de l'ésser, una manera de trobar-se, d'existir, de presentar-se l'ésser, de l'altra es presenta l'ésser capgiradament com a substància de l'estat, com a essència de l'estat. En una paraula l'estat s'identifica amb l'essència com a quelcom que li pertany.

Ací la cosa important és que l'estat es veu per definició abocat a identificar-se amb l'ésser com l'essència que li pertany; i que la identificació s'esdevé amb les qualitats sumont dites. Ara bé si amb el que s'ha dit ací tothom mínimament racional no pot fer res més que estar-hi d'acord, les divergències apareixen tot d'un plegat: la teoria idealista de la nació defensa en aquest punt que l'estat no només és la representació més perfecta i acabada d'un ésser sinó que de fet és l'única que li correspon. Dit amb unes altres paraules: segons això sabem de l'existència d'un ésser ( = nació) quan hi ha estat, perquè l'estat és l'única percepció possible de l'existència de la nació. Que la utilitat d'aquest sil·logisme és tendenciós és més que evident. Utilitat que a més s'han ocupat de dilacerar nombrosos processos d'alliberament nacional o modificacions de sobirania política. Entre d'altres coses és per això que no hi ha en Dret Internacional una convenció assumida sobre el que és una nació. Es procedeix a batzegades. Heus ací també la mònita dels matisos amb què ixen alguns. Però un cop endinsats al camp dels matisos hom cau encara més irremeïablement al camp de les contradiccions i uns casos trepitgen els altres fins que s'arriben a formular definicions de nació ja completament en sopols.

Davant d'unes definicions tan xereques s'entén que de tant en tant hi hagi qui arribi a la conclusió que tot això de la nació no és res més que una entelèquia. Tanmateix és ben cert que hi ha agafadors, i ben ferms que són. Agafadors que no només es troben explícits en intel·lectuals del segle XIX o XX sinó que els trobaríem a grapats entre pensadors de tot temps i al capdavall entre la mateixa gent vulgar que tantes vegades es fa un embolic contradictori barrejant la influència que rep dels estats i el propi sentit comú. Ara bé, no es pot negar que entre tots aquests agafadors hi ha contradiccions. Si Ramon Llull al segle XIII, per exemple, ens diu a Blanquerna que «el apostoli tramès per totes les nacions dels infeels, que hom n'amenàs per apendre lo lur lenguatge», on per tant és ben evident que el concepte de nació es basa en l'idioma, prou trobaríem tants o més exemples històrics on la nació es confon amb l'estat fins al punt que en algun poema de l'aragonès Juan de Tapia, ja al segle XV, amb l'estat català doncs ja ben desplegat i exercint aquella preponderància sobre l'essència que dèiem, usa català com a sinònim de súbdit d'Anfós el Magnànim en aquell «Donsella ytaliana, / que ya fuiste aragonesa / eres tornada françesa, / non quieres ser catalana», on retreu que la napolitana Maria Caracciula hagués prestat homenatge a un Anjou. En qualsevol cas, aquest ball de nacions, aquesta cosa que algú es pugui fer italià, ara català, adés francès, adés aragonès, és resultat d'aquell procés pel qual nació = estat acaba capgirat en estat = nació. És molt fàcil d'entendre com l'estat que inicialment és un estat lligat a la seva essència, se'n deslliga per a esdevenir ell mateix l'essència. No en va l'estat és l'acabament de l'ésser. N'és el desenvolupament suprem. És fins a cert punt el mateix. Una prolongació de l'ésser. Però en prolongar-se, en estendre's, l'ésser (= la nació), per mitjà de l'estat, aquest es desvincula d'aqueixa en la consciència dels homes.

La història ens demostra que per a l'estat (naixent o nascut) la nació és un mer objecte per a la projecció política. La nació és la condensació de tot allò que per si sol, per definició, no pot representar l'estat (com a grau més elevat de la consciència), ço és la mistificació, la naturalesa, l'espontaneïtat, en una paraula és la inconsciència. Sí, la inconsciència: just el contrari del que defensen els idealistes, segons els quals el fonament de la nació és la identitat, és a dir la consciència (nacional). En l'estat tot és organitzat, tot és mil·limètric, la consciència hi és racional fins a l'extrem burocràtic. L'estat emet consciència a una realitat externa, una realitat hostil, que se li enfronta com a cosa descontrolada des del començament de la seva existència, li fuig dels dits en una organització tan misteriosa com aliena. En els orígens de tot estat hi ha l'espletació d'una classe social per una altra classe social. Les contradiccions governen inexorablement aquest fet. La classe dominant s'erigeix en estat. L'estat és ella mateixa. És la seva consciència. Però no pot ésser la consciència dels dominats, que de fet intenten fugir d'aquesta organització per a ells contranatural. La consciència de l'estat pren una tendència contraposada a la societat que sotmet. Si la consciència de la classe social dominada no correspon a l'estat (i ací serà bo de tenir en compte també el sentit no pas casual d'estat com a 'manera d'estar, d'ésser, de trobar-se, una cosa') tampoc la consciència de la classe dominant, és a dir l'estat, correspon a la classe social dominada. Necessàriament classe dominant i classe dominada es divorcien, s'alienien, es miren mútuament però no es veuen, es parlen però no es comuniquen, en una paraula s'oposen com a quelcom desconegut de funcionament i mecanismes misteriosos. Que la classe obrera, com a classe social dominada, no entén el funcionament de l'estat capitalista i quasi divinitza els ídols político-periodístics, això és de coneixement comú fins i tot per als elements menys imbècils de la mateixa classe obrera. Però qui gosarà afirmar que els capitalistes entenen més bé les crisis que no saben evitar i els esbocinen cíclicament sense remei? Qui podria dir que els dirigents burgesos tenen el camp ben apamat i camien sobre segur sense ensopegar ací i allà sense saber tantes vegades d'on els vénen les garrotades? Sens dubte, els qui creuen que el món és dirigit a pler i a l'ombra per una mena de senyors molt dolents i poderosos sense l'actuació de forces socials cegues i descomunals és justament la part més imbècil de la classe obrera, a qui va a fer companyia sempre algun despistat burgès que vagi fora d'osques. Però no és pas menys cert que tampoc els ministeris d'economia saben del cert què, com i quan ho han de fer. Sens dubte, el laisse faire és més una qüestió imperiosa que no pas ideològica.

En resum, l'estat s'oposa sempre a una realitat que tendeix a escapar-se-li de les mans. Aquesta realitat que se li escapa de les mans se li confronta com a una inconsicència. Una incosnciència que tanmateix té formes reals, desconegudes, formes misterioses que fins es confonen amb els orígens històrics de l'estat, però que ara es miren de ganyó. És en l'afany de mantenir controlada aquesta realitat que l'estat s'esmerça en insuflar consciència a la classe dominada, per tal que aquesta participi de la consciència de la classe dominant, per tal que s'adoni de la necessitat i conveniència de l'ordre establert, per tal que accepti la seva condició natural de classe dominada. I això perquè aquell divorci entre classes com hem dit més amunt feia, fa, que la classe dominada percebi el seu domini com a artificial. La classe dominant necessita fer entendre als dominats la raó per la qual aquests són uns poca-coses i la raó per la qual no poden aspirar a gaire més que a quatre esgarrapalls de vida. L'estat s'obsessiona a tractar, controlar i absorvir aquesta realitat fugissera. Heus ací la raó única de l'obsessió de l'estat per a allò que coneix com a nació. Que de tot estat emani una consciència nacional és el capgirament del fet que tot estat és en realitat l'emanació d'una nació. Però per a l'estat tot continua capgirat fins a l'extrem que la nació és definida com el 'conjunt de ciutadans que comparteixen un marc legal estatal'. La realitat extra-estatal ha d'esdevenir realitat estatal. I a aquest fi s'ha de sotmetre la realitat a una torsió ideal: l'estat és la nació i la nació és l'estat. D'aquesta manera l'estat focalitza els seus prejudicis i els seus misticismes en la nació, de manera que aquesta es fa subsidiària d'aquest, però en el sentit desconegut i misteriòs, gairebé sobrenatural, en què és percebuda la nació com a realitat essencial. Si la identitat passa a ser la pedra angular de la nació és precisament per a la identitat necessària entre estat i nació. Identitat necessària, és clar, per a l’estat.

En conclusió, com dèiem en començar, les contradiccions que efectivament hi ha en la qüestió nacional només es poden resoldre, només es poden entendre, des d'un punt de vista materialista. La importància d'aquest punt de vista és lògicament cabdal per a poder construir un estat. Els estats no es poden construir sense uns fonaments teòrics ferms, sense una consciència verdadera. És sobre aquests fonaments teòrics científics, només sobre aquests que es poden erigir els pilars dels sentiments, fins del romanticisme, i la poesia, i l'art en tot el seu esplendor. I són bons, i desitjables, i indefectibles, aquests pilars. I tanmateix són l'expressió més sublim de la consciència, de la nació refosa en estat. Consciència que sense l'aconduïment de l'estat esdevé ratxa estantissa, apassionament infantil, esgarip de desesperats.