25-06-2017
Article/anàlisi

Referèndum: alguns aspectes organitzatius i ideològics

Pocs dies després de l'anunci de convocatòria del referèndum d'independència es va aclarir que es comptarà amb una borsa de voluntaris per a tirar-lo endavant. Es pot dir el que es vulgui però això suposa acceptar 1r. que no es controla la situació (fàcticament) i 2n. en conseqüència s'actua amb por de rebre repressàlies. Totes dues coses denoten justament el que s'ha dit des de per ací una vegada i una altra: que els referèndums d'independència són una escenificació jurídica per a legitimar una realitat d'un canvi de poder fàctic i que aquí, doncs, no n'hi ha cap de canvi de poder. Per res.

És fins i tot estrany que ningú reaccioni davant la burla d'orientar tot el debat polític sobre com es podrà fer o deixar de fer el pretès referèndum. Ja hi som; com sempre la qüestió es fa girar a cosa feta sobre si l'estat ho reprimirà o no, sobre si es podrà o no realitzar, quan la qüestió real, la madura i normal que caldria escatir hauria de ser sobre com es pensa aplicar el resultat. Però sobre això ni un bri de res. En veient la vèrbola del procés un hom s'imagina que la resposta pretesa és l'esclat de reconeixement internacional, però aquest és un argument que no cal ni entretindre's a rebatre, ja que cap estat del món ha reconegut mai un estat allà on no hi és.

Vet aquí la qüestió tractada com es mereix, amb maduresa: la independència no comença mai amb cap referèndum sinó que si s’escau hi acaba. Alguns poden tenir una sorpresa amarga quan ho descobreixin, si s'han cregut la ramallada pseudonacionalista.

Una ramallada en què durant tots els cinc anys que ha durat han estat innombrables les afirmacions que s'han fet del tipus «Espanya no té exèrcit» i sobre com «no pot ocupar Catalunya» .

El que no se sap és si la manca de rigorositat d'aqueixes afirmacions, com tantes altres extravagàncies i ridículs de l'autonomisme radical, són resultat de la inaptitud o d'una mala fe calculadora. En tot cas no cal ser gaire lúcid per a demanar-se de què carat ens hem d'alliberar aleshores? Primer era que no podrien fer servir l'exèrcit. Ara diuen que fet i fet ni en tenen. No, si ja es veu a venir que aviat els que n'haurem tingut sempre serem nosaltres! 

En tot cas això ja ho han fet prou amb altres qüestions; arribades certres posicions nacionalistes a un grau alt de popularització es pretén de capgirar-les fent passar com a trencador, gairebé diria's que com a revolucionari, un simple retorn a les tesis espanyolistes: «per si algú en té cap dubte, evidentment que el castellà serà oficial en l'estat català».

Una de les qüestions més poc tractades, per més tabú, és la del paper dels colons. Històricament hi ha hagut una obsessió de negar-ne la simple existència, o de reduir-los a sectors com als funcionaris. Si aquesta obsessió no ha estat més malaltissa en el cas particular del paper dels colons ha estat simplement perquè no hi ha hagut un nacionalisme català prou madur com per a encarar una batalla ideològica. Qui ho ha de saber ja ho sap que aquest era un tema que més valia no tocar. No fos cosa que s'hagués dut la iniciativa. Senzillament l'imperialisme castellà no volia que es toqués la qüestió i la qüestió no era tocada. I llestos. 

Amb la radicalització i els moviments polítics que el regionalisme català ha hagut d'activar, aquesta qüestió ha hagut d'emergir d'allà on la tenien reclosa, per poc que hagi estat, però ho ha fet com era d'esperar volent fer creure que d'això de colons res de res. Algunes veus s'han sentit aplicant-ho a partits com els de Ciutadans, però tot plegat poca cosa. La palma se l'ha enduta la idea contradictòria que els colons s'organitzaven en l'organització Sumate (que potser caldria més aviat haver batejat de SumatErc) però que en el nou independentisme hi cap tothom sense distincions. Esvaït així cap concepte colonial (demogràfic), i portat tot a un pla democràtic (sic), el panorama queda dividit entre partidaris i detractors a la independència com si es tractés d'una qüestió estètica qualsevol. Bé, estètica és un dir. Ja sabem que hi ha el control dels impostos etc., però els partidaris o detractors de la independència, segons aquesta pretensió analítica a què ens tenen acostumats, no seguiria cap més lògica que les mateixes posicions de cadascú.