Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

20.07.2015

 

Anàlisi

 

Els sis punts dels Quaderns de l’Exili, encara

 

Germania Nacional Catalana condensa la ideologia nacionalista catalana a partir d’una anàlisi científica de la realitat que potser conté en part noves aportacions, noves relacions d’idees, però que en termes generals són herència ideològica de tota una evolució intel·lectual que s’esforça per fer-se un lloc entre el desert ideològic espanyol i espanyolitzador, francès i afrancesant, que patim de fa massa i que ens està abrusint la terra.

Les nostres no són doncs unes tesis sorgides del no-res. De fet, difícilment qualsevol que hagi fet mai un esforç intel·lectual per  intentar entendre la mateixa situació pot arribar a posicions gaire allunyades. Un exemple ben clar són els anomenats VI punts dels Quaderns de l’Exili, on el grup d’intel·lectuals format per Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol, J.M. Ametlla, entre d’altres, van emprendre aqueixa tasca ara fa uns 75 anys.

I. És missió de la nostra època fer la unitat nacional dels catalans, valencians i balears.

II. La nostra nació ha d'aspirar a la sobirania, però no a l'aïllament.

III. Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans de defensar-la.

IV. No hi ha autèntic nacionalisme sense sentiment d'igualtat de tots els compatriotes.

V. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l'home.

VI. El Desastre Nacional del 1939 marca el principi d'una època nova.

De totes aquests objectius o punts, podríem extreure’n aplicacions ben actuals, per tal com vivim en un enfonsament polític i nacional molt profund que, com aleshores, encara s’ha de redreçar.

 

Comencem doncs pel primer punt:

 

I. És missió de la nostra època fer la unitat nacional dels catalans, valencians i balears.

És evident el retrocés que hi ha avui respecte un punt com aquest. Si la derrota de Catalunya sempre ha vingut acompanyada d’amputacions territorials, és evident que el camí que cal seguir és just el contrari. L’alliberament de Catalunya comença en la reivindicació de tot el territori que aquesta comprèn, sense renúncies imposades pels enemics. Tan essencial li és a Espanya i França l’esmicolament administratiu del nostre país com el provincialisme que se’n segueix, expressat pels regionalismes aberrants que fomenten els cabermonis terminològics (català, valencià, balear; Països Catalans enlloc de Catalunya, etc.) com la desarticulació econòmica, com la dependència (no ja política sinó ideològica i econòmica) que resulta de tot plegat, que ja no és sinó el darrer badall de mort.  Fixem-nos que si aquest punt ocupa el primer lloc dels sis punts dels Quaderns de l’Exili, també és el primer punt que solen abandonar els qui es vinclen a la força dels espanyols i francesos. La formulacions sengons les quals, en les diverses variants amb què les trobem, la independència de Catalunya s’aconseguirà o es pot aconseguir per fases, és un error en el millor dels casos, si no un engany. Justament la independència, l’única independència només s’assolirà quan primer de tot haguem trencat les divisions espanyoles i franceses que ens dessagnen.

II. La nostra nació ha d'aspirar a la sobirania, però no a l'aïllament.

D’aquest segon punt, convé destacar-ne la vocació realista. Un moviment polític fort no pot permetre (o no pot permetre que prenguin el protagonisme) determinades exentricitats o marginalismes i ha de ser prou madur tostemps com per formular sortides polítiques que permetin solucionar tan fàcilment com sigui possible la situació d’opressió. L’alliberament nacional és el màxim alliberament al qual pot aspirar una societat, perquè també l’opressió, quan s’adjectiva nacional, és la màxima opressió a la qual pot enfonsar-se una societat. L’alliberament de Catalunya ha d’estar doncs per sobre de totes les altres causes més o menys legítimes que no tenen dret a fer-li ombra.

III. Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans de defensar-la.

Punt molt pedagògic per a tots aquells qui darrerament se sumen a les causes perdudes que enrenga la burgesia, com consultes, independències de cartró-pedra, com eleccions plebiscitàires, etc., per tal d’assolir un ‘estat’, per a l’assoliment, però, del qual, només es posen les bases per a construir poca cosa més (o menys) que una ‘hisenda pròpia’. Hom parla constantment sobre estructures d’estat, però oblida a cosa feta que els estats sobretot i fonamentalment són un aparell militar juntament amb un aparell ideològic. Ara, les pretensions d’organitzar aquests dos aparells és manifestament nul·la. Deixant el tema militar per verd, la qüestió ideològica ja ve enverinada, de fet, des del punt I dels que analitzem, ja que es reivindica una nació que ve marcada per l’organització espanyola i que per si fos poc hom no s’atreveix a declarar (vegeu l’oblit a la declaració de sobirania famosa i enterrada) ni tansols que ni aquesta aberració és una nació. En definitiva, primer cal construir com a mínim les estructures d’estat més elementals com són les ideològiques i polítiques (ja no diem encara ni les militars), és a dir escoles, mitjans de comunicació i un moviment polític fort de recuperació nacional. En una segona fase, inevitablement aflora el conflicte, la topada entre les estructures colonials i les nacionals (no com el que es pretén, que de les estructures colonials apareguin les nacionals o, encara pitjor, que unes i les altres de fet, siguin les mateixes!). I després, i només després, pot venir l’impuls final. Guanyar. I guanyar doncs el reconeixement. La força ha d’haver esdevingut real. Cal comptar doncs, com diu el punt, amb els mitjans per a defensar-se.

IV. No hi ha autèntic nacionalisme sense sentiment d'igualtat de tots els compatriotes.

Quin pot ésser aquest punt sinó el que denuncia l’explotació a la qual la burgesia condemna la majoria del país? És evident que la igualtat no la pot garantir la burgesia, i menys quan aquesta ja està totalment absorvida per Espanya i França. La igualtat només la poden garantir 1r. aquells que de fet fins ara no la gaudeixen, els treballadors que són robats diàriament, i 2n. el desenvolupament de la productivitat a uns nivells tan alts que tampoc no es pot permetre la burgesia, si el que vol és continuar aprofitant-se de la situació. Un gran impuls dels mitjans de comunicació formatius i informatius, de la digitalització, de la formació i instrucció de la població i de la més alta tecnologia en la producció fabril, remouria avui tot l’edifici sobre el qual s’aferren les classes més reaccionàries, entre les quals també els sectors aristocràtics de la classe obrera. És evident que la unificació de Catalunya i la independència només es poden assolir com a resultat d’una revolució que es basi en l’aplicació massiva del concepte de l’igualitarisme, concepte filosòfic i polític parit per la burgesia, justament, i que només serà capaç d’aplicar fins les darreres conseqüències (i més enllà) no pas justament la classe capitalista sinó la classe dels treballadors.

V. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l'home.

Si la independència i l’alliberament i posterior floriment de Catalunya no s’assolirà d’un dia per l’altre amb cap procés polític que no compti primer amb els mitjans ideològics i finalment també d’altre tipus per a la defensa de tal projecte, igualment aquest procés de recuperació nacional no pot brollar despullat d’un moviment paral·lel que afecti tots els aspectes de la vida humana: literatura, art plàstiques, música, filosofia i coneixement científic, elevat tot al nivell de cultura popular amb els estams de la qual es fusionin, per fecundar el floriment que s’ha d’emprendre a Catalunya. Un moviment polític de recuperació nacional com al que hem d’aspirar no pot renunciar a aquest vessant cultural sinó que l’ha de fomentar tan conscientment i fortament com l’objectiu final. Els fruits d’aquesta producció cultural que ha de saber lligar i activar tota una Catalunya de talent avui adormida o drogada, serà la independència.

VI. El Desastre Nacional del 1939 marca el principi d'una època nova.

En la nostra declaració de principis es defensa que la història del nacionalisme català es pot dividir en dos períodes. Un d’ample que comprèn des de l’extinció de l’estat català al segle XVIII i l’evolució durant tot el segle XIX i desemboca en un segle XX, on es pateixen els primers símpotmes del final de la fortalesa nacional que s’aproxima i que precipita brutalment la Guerra de reocupació de Catalunya de 1936-39. En aquest primer període és la burgesia, en termes generals, la qui dirigeix la lluita per assolir l’estat català.

El segon període s’inicia doncs amb l’adveniment de la II Dictadura Feixista espanyola i representa la desintegració dels interessos que enfrontaven nacionalment la burgesia catalana als interessos tributaris espanyols. Fonamentalment pel tipus de colonialisme demogràfic i per la primera veritable extensió de la classe obrera, que justament Espanya intenta, tant com li és possible, que sigui castellana, es tracta, com bé detectaven els dels Quaderns, d’una nova època.

Hereus doncs de la derrota de la Guerra Civil, tostemps insuperada, el poble català no sap encaixar la derrota; no sap adaptar-se a aqueixa nova època a què lúcids feien referència els Quaderns. El poble no s’encara efectivament a la colonització que impulsa la II Dictadura Feixista. Mentre l’imperialisme espanyol es reforça mitjançant l’enviament i l’assentament de colons castellans, el nacionalisme no aprofita prou les eslcetxes que se li obren davant dels ulls, allà on a Espanya fluixeja: en comptes de cridar a la lluita contra la colonització en totes les seves formes, dels anys vuitanta i setanta ençà defuig el vessant demogràfic, i cau en contradiccions com la defensa de l’àmbit estatal (escoles, empreses públiques, institucions representatives, etc.) com a quelcom neutre o de per si favorable als treballadors en oposició a l’àmbit jurídicament privat. La reivindicació essencialista de la llengua mateix, com una cosa separada de la població, o fins i tot sense relacionar-se amb l’ensenyament del castellà a les escoles (feina a la qual es llancen entusiastes la majoria d’escoles, si no totes, sense cap mena de crítica o protesta), com una reivindicació culturalista, antropològica, com aquell qui diu acadèmica, és potser la mostra més evident fins a quin punt de despolitització condueix la renúncia a un plantejament anticolonial conseqüent. Tot plegat conseqüència d’una derrota encara massa profunda, la de la guerra i els quaranta anys que la segueixen i marquen i mutilen les generacions de catalans educats en una alienació extrema. La política d’adoctrinament espanyolista als catalans dóna el seu fruit. Les generacions nascudes als anys cinquanta en són el producte més ben acabat. Són aquestes, en general, les que han garantit la imposició escrupolosa del castellà massivament a les escoles i als mitjans de comunicació i els qui avui porten el pes d’un procés pseudindependentista.

 

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió