Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

21.01.2016

 

Declaració de Granollers

 

Els nacionalistes catalans considerem que Catalunya viu els dies més greus de tota la seva existència. Nombroses dictadures militars, guerres, assassinats, empresonaments, repressió i ocultació constant de la part més avançada del poble català han donat com a resultat una societat degradada en tots els sentits.

 

Econòmicament patim una crisi profunda que condemna el poble a la desocupació, a uns sous miserables o a l’exili. El model colonial imposa poca inversió i molts beneficis. Si en èpoques d’expansió global del capital el territori colonial esdevé escenari dels moviments més frenètics de diners en cerca del màxim profit, en el període d’estagnació el capital desapareix com l’ànima de Robert. Un model cap al qual empeny sempre el capitalisme però que només s’assoleix en els casos extrems de les colònies on l’organització política de la societat s’ha establert d’una manera brutal, esclafant el poble. Només cal guaitar endarrere per a veure com i de quina manera hem estat esclafats. Repetim: dictadures militars, guerres, assassinats, empresonaments, repressió i ocultació constant. Als pobles lliures, a despit del capitalisme que sempre empeny cap al màxim benefici amb la mínima inversió, el poble organitzat sap aturar-li els peus i organitzar-se per sotmetre’l, si més no a part dels seus interessos. La indústria catalana és de poc valor estratègic però es pot dir que l’ofegament del model industrial el pateixen tots els sectors i tots els catalans en paguem les conseqüències. Actualment aqueix procés no s’ha aturat sinó que s’accentua. Model turístic, indústries perilloses, indústries subsidiàries: heus ací el que garanteix la continuació dels grans beneficis... estrangers.

 

Què es pot esperar culturalment d’una tal situació que ja es perd en dècades i dècades d’història fosca? Totalment provincialitzats, l’elit cultural no sap fugir del jou castellà si no és anant a raure a l’anglès, si no és encara al més tradicional jou francès. Sortir del foc per caure a les brases. En qualsevol cas la desestructuració del poble català evita tota sana comunicació entre aquests elements i la massa. No parlem, és clar, dels colons que constantment organitzen la cultura castellana i francesa amb la capacitat que els confereix l’estat. Sí que s’ha de dir, però, que al final els que actuen com a grans introductors i interpretadors dels corrents anglesos són els estats mateixos, amb qui els uneixen interessos econòmics i polítics. No parlem només de creacions sublims, sinó més aviat de fenòmens de massa, com pugui ser ara l’ensenyament o ara la música. En l’ensenyament és ben estesa l’obsessió provinciana per a l’anglès. Igualment es pot afirmar de la (re)producció musical. No costa gaire de veure com aquests models anglesos ens arriben passats pel sedàs espanyol o francès i com en realitat són tantes altres eines per a la destrucció del poble, és a dir per a castellanitzar.

 

En definitiva, una societat degenerada econòmicament i culturalment no pot expressar-se en una llengua. Una societat humanitzada, on imperi la cultura, el pensament, on l’economia estigui ben travada amb la terra i els productes i s’estimulin les potencialitats del país i se’ls doni empenta i eixida i on s’elevi sempre el nivell de formació de la població, un país així parlarà sempre una llengua, mentre que en una colònia la llengua hi és destruïda. La vida pròpia dels animals, sense cultura, sense dignitat, comporta expressar-se com els animals. Heus ací quina llei de poble ja va essent en gran part el que viu damunt les cendres de Catalunya.

Però qui pot aturar aquesta situació? A quins sectors els interessa objectivament (és a dir en siguin o no conscients) aturar aquesta situació i imposar un règim que beneficiï Catalunya, que obligui al flux de capital a pagar-nos com considerem o que almenys el gravi o sigui capaç de condicionar-lo? Quin sector social està cridat a dirigir la descolonització?

 

Els capitalistes catalans poden veure uns beneficis superiors, poden preveure un augment del negoci amb un altra situació però quan s’han enverinat participant des de dècades per no dir segles de la colonització del propi país, difícilment posaran en perill la seva bona situació. A tot estirar els petits inversors podran tenir-hi més interès, però un cop la castellanització de la societat és ja una realitat avançada, no és probable que aqueixos sectors tinguin gaire interès en anar més enllà d’una reforma que els permeti estrictament i immediatament de progressar en els negocis. La unitat del poble català, el fil invisible que unia l’economia de la indústria, de la producció, amb la catalanitat, amb una tradició i una força i trajectòria pròpies, s’ha trencat per aqueixa gent.

 

Els sectors castellans instal·lats a Catalunya són l’expressió del mateix fenomen que hem descrit per a la petita burgesia: es tracta de sectors amb consciència de participació en la situació d’opressió de Catalunya. Als castellans en general, al poble castellà, fossin de Salamanca, de Màlaga com de l’Argentina, han tingut amb Catalunya una terra per a colonitzar i tots aquells que no s’hi han integrat totalment (que hagin esdevingut doncs catalans -parlant català de llengua materna-) la viuen encara d’aqueixa manera i la hi viuran mentre formin part del cos nacional castellà. Varen venir a Catalunya per poder viure, per poder consumir, i varen trobar-s’ho tot ordenat i disposat per a consumir Catalunya, literalment. Com havien d’integrar-s’hi si ja ni els propis catalans es podien mantenir com a tals?

 

Pel que fa als treballadors catalans, cada vegada més absorbits i assimilats pels sectors castellans, sigui per la via directa com fent de ramat dels sectors burgesos, pateixen en pròpia pell més que ningú la degeneració econòmica i cultural. La inconsciència nacional o més aviat la consciència d’esfondrament inevitable porten a una situació de desbandada. I com se sap, en les guerres convencionals, en les desbandades, quan la disciplina s’esvaeix, és quan hi ha més baixes. La renúncia, la deserció, és ja molt general. En la majoria de pobles, com sorgits del no res, apareixen generacions de catalanoides: heus ací la conseqüència més directa, el fenomen més gràfic, més cridaner, d’aital situació de putrefacció econòmica.

 

Només la suma d’elements avui dispersos podria salvar en part l’extinció de Catalunya que ja s’ha produït de fet a la major part del país. Els autèntics patriotes catalans no poden guaitar cap a un altre costat. Ha arribat l’hora de la veritat. Aquella hora greu per la qual ha de passar necessàriament tota nació conquerida cridada a alliberar-se. Només els patriotes de Catalunya poden alçar-se a defensar els seus interessos. Però un país no s’aixeca amb una actitud de dirigits, sinó amb una actitud de dirigents. Una actitud de dirigents que ha de moure a l’acció els catalans que se sentin cridats a alliberar Catalunya de la terregada que pertot la podreix. Sense l’acció res no podrà avançar. L’acció és l’únic mètode per a consumar la superació de les aparents diferències teòriques. Per al triomf de l’alliberament de Catalunya els pocs patriotes catalans ens hem de servir de l’acció i de la ideologia. Quan hom arriba a un encallament de les idees, cal actuar i els resultats ens portaran a nous reptes teòrics, faran avançar, ens repel·liran i ens unificaran en la lluita. Però si partim d’un ver patriotisme, del que defensa la nació amb totes les seves conseqüències, del que sap assenyalar l’enemic i no es vol perdre en desviacions absurdes que responen més a una moda i justament són una imposició ideològica més dels qui ens dominen, la nostra derrota com a poble serà impossible.

 

Per això repetim una vegada més que els patriotes han d’estar a l’alçada de la greu situació que ens amenaça. I estar a l’alçada vol dir assumir que cada català conscient, cada nacionalista ha d’aspirar a esdevenir un dirigent. Un dirigent del seu país, dels seus connacionals. Ens falta actitud de dirigents i ens sobra actitud de ciutadans consumidors de la política que fan els altres. Una actitud que en primer lloc passa per la formació intel·lectual, per l’aprofundiment continuat de l’anàlisi de la realitat econòmica, social, política. Cal una anàlisi sistemàtica de la realitat, que de fet només pot assumir una organització, i no pas cap individu aïllat. Una actitud que tingui vocació de dirigir el país, de ser útil, no pot recloure’s doncs en l’aïllament intel·lectual, actitud individualista que al capdavall no té res de la dels autèntics dirigents. Cal formació, cal ambició, sí, però també cal organització i sobretot acció, projecció.

 

Per a iniciar aquesta espiral d’acció-organització, Germania Nacional Catalana proposa uns punts mínims des d’on començar a bastir-la. Uns punts de partida mínims i fonamentals, irrenunciables, cabdals, tan evidents com clars, per a començar a aglutinar els patriotes:

 

- Establiment d’un estat català que aglutini el territori on es parla i s’ha parlat històricament la llengua catalana, excloent doncs les zones castellanoparlants que a vegades s’han volgut incloure al sud-oest de Catalunya.

- Establiment immediat del català com a única llengua oficial de l’estat a tots els efectes.

- Retirada del castellà i del francès de l’ensenyament.

- Descolonització: expedició de permisos i/o reconeixement i concessió de drets (de residència, ciutadania, nacionalitat, etc.) als castellans i francesos establerts o descendents d’establerts de nou a Catalunya respectivament del 1936 i 1915 ençà segons el grau d’arrelament (coneixement de la llengua catalana).

- Expulsió de les forces militars d’ocupació.

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió