Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

05.03.2016

 

Discurs d'homenatge a Daniel Cardona i Civit

 

Avui ens hem reunit al cementiri de Sant Just Desvern per fer l’homenatge a Daniel Cardona que hi va ser enterrat. Com cada any som aquí gràcies als patriotes que en mantenen la flama. Daniel Cardona era un patriota català ferm i d’acció, per això a l’empara del seu homenatge voldria fer alguns apunts sobre l’estat actual de la nació i de l’organització dels patriotes catalans per a defensar-ne els interessos:

 

            · La nació és la llengua i, com podem comprovar en les seves diverses manifestacions, se’ns va fonent. Només un 33% de la població que viu a Catalunya (2013) té el català de llengua materna, només un 36% (2013) s’identifica com a catalanoparlant, la mateixa gent que diu parlar-lo habitualment. Des del 2003 el percentatge de catalans ha baixat un 5,2%, i en el cas de la identificació un 7,9% perquè cada cop és més evident que el català no serveix per a res, és una llengua tan sols familiar i cada cop menys gent es vol incorporar a la catalanitat. Aquestes dades autocomplaents on s’agafa la xifra d’escolaritzats a Catalunya i es ve a dir que tots els que acaben amb 19 anys parlen i escriuen el català són realment per a autoenganyar-se. La immersió no existeix a Catalunya perquè no és una societat lliure, perquè la majoria de la població que viu aquí no és catalana (és castellana o francesa), per tant ni aquests escolaritzats acaben parlant i escrivint en català ni el 33% de catalans de llengua materna parlen un català més o menys normal, més aviat al contrari. Penseu que l’anglès ja el sap escriure la meitat de gent que diu saber escriure el català! Cada cop ens acostem més a ser uns estrangers a Catalunya i ben poca gent hi veu un problema en aquest fet. I els que fan que això sigui així són el nostre únic enemic: castellans i francesos. El castellà i el francès, cadascun al territori que ens té sotmès, són parlats per pràcticament el 100% de la població, són les llengües que serveixen, són els imperis que se’ns imposen. No són cap riquesa, són un empobriment.

 

         · Són un empobriment, són el nostre extermini. Finalment després de segles de lluita, de guerres, d’esquarterament han aconseguit canviar les relacions econòmiques catalanes per les seves. Un cop, fa 50 anys, aconseguit això, un cop imbecilitzada la població catalana que encara mira amb bons ulls els assentaments franquistes i les infraestructures imperialistes que ens empobreixen, terciaritzen i colonitzen, ara poden fer i grapejar el que els convingui a Catalunya seguits amb tot el fervor dels col·laboracionistes, més o menys catalans. No hi ha res nostre a Catalunya, tot ho dominen els nostres enemics. Cap institució no és nostre i Daniel Cardona ho veuria, ho denunciaria i lluitaria si hi fos. Es trobaria, això sí, molt sol i desesperat, molt més que no pas a l’època que li tocà viure.

 

           · Sols i desesperats, sols i desorganitzats és com ens trobem els patriotes catalans. Ja no hi ha soldats, ni tant sols franctiradors, hi ha una desfeta total de les forces catalanes. Uns per impotència econòmica, d’altres per comoditat, no som dempeus davant l’enemic sinó que ens batem desorganitzadament en retirada. El pitjor que pot passar! Els més afortunats volem recloure’ns en “reserves”, malgrat que això en una nació moderna no és possible perquè fa segles, per no dir mai, que no ens hem organitzat ni tribalment ni en clans. La resta, cada cop més denigrats, ens tanquem a casa i cada cop que forçosament traiem el cap ens hem de veure violentats per la desgràcia que ens envolta. Desesperats per uns fills en els quals de ben segur que no ens hi podrem reproduir. La societat catalana ja ha entrat en la fase de no reproducció, s’ha quedat sense les condicions mínimes per a fer-ho. No tenim cap estructura ni institució política, i finalment tampoc social.

 

            · Daniel Cardona a través de la seva activitat, acció (era més un home d’acció que no pas un teòric), reclamava amb el seu exemple una recatalanització de les institucions. Cosa ben factible i ben d’acord amb la situació que es vivia en aquell moment: una Catalunya amb el 98% de la població catalana, amb una economia independent de facto, una colonització tributària que per la força catalana, si alguns sectors no s’haguessin emmirallat tant en l’aristocràcia castellana i la burgesia francesa, hagués permès, amb la creació d’un exèrcit català, de realitzar la independència política. Ara, en canvi, la situció de colonialisme demogràfic, modernitzat, ens ha deixat ja no sense la independència política, sinó sense la independència que feia 200 anys més o menys anàvem mantenint, l’econòmica. Per això patim aquesta reculada incessant de la catalanitat. Fins als anys ‘80 poc o molt la gent n’era conscient, de l’assentament de colons; ara ni això.

 

            · Va canviar el tipus de colonització i políticament s’ha seguit actuant com si els imperis només fossin tributaris. S’ha abandonat del tot la modernització del discurs contra l’invasor i s’ha abandonat l’organització dels patriotes catalans. Aquests, desorientats, ja no saben ni què fer, ni tan sols s’organitzen! Els catalans per tant no són capaços de defensar els seus interessos en cap àmbit, ans al contrari; es deixen portar d’una banda a l’altra mentre es destrueixen les poques coses que ens quedaven. S’immergeixen de ple en el procés castellanitzador de la suposada “independència” sense cap crítica. I és que no hi pot haver cap crítica real sense organització, no poden pas fer res per als seus interessos! Això ens ha dut a una destrucció encara més ràpida, probablement insalvable. Podríem dir que finalment ens hem quedat sense vers patriotes, només tenim rèmores que van garlant molt, però que ningú s’escolta. Per un motiu o per un altre els patriotes catalans, amb tota la bona fe i també totes les excuses, honorem els vells patriotes i després ens n’anem a casa a tancar-nos novament per no enfrontar-nos amb la realitat.

 

Segurament encara es podrien fer coses, encara podríem lluitar per redreçar la situació, però cal organitzar-se i lluitar per tornar ser, com sempre havia fet el poble català. Com va fer Daniel Cardona. Cal tornar existir i no deixar-nos donar per morts en vida, o veurem mentre ens anem fent vells com ens destrueixen la nostra estimada Catalunya.

 

O lluitem, o morim.

 

Visca Catalunya!

 

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió