Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

05.10.2013

 

Anàlisi

 

De la farsa de la immersió a la farsa del TIL de Bauzà

 

Aquests darrers dies tots plegats hem pogut veure el triomf esclatant de l’oposició contra la imposició de l’anomenat TIL que com molt bé s’ha denunciat amaga una imposició del castellà a les Illes Balears. Ara bé, cal parar atenció al fet que entre les reivindiccions (Per una educació pública de qualitat, Contra la imposició) no trobem cap consigna, cap punt, cap reclamació, a favor de la catalanització de l’ensenyament, sinó més aviat a tothora hom es reafirma en demanar que no es “trastoqui tot el que anava bé”, ço és la imposició del castellà des de primària (oficialment, ja que en realitat aquesta es produeix per altres mitjans i també per l’educatiu, abans). Convé doncs remarcar que les reivindicacions no depassen la típica faramalla que inclou la reivinicació de la qualitat i la publicitat de l’ensenyament, etc., i, és clar, les retallades, i tot l’et cetera per la qual cosa es pot dir clarament que la mobilització es desperta sobretot de cara a mantenir l’statuo quo anterior a l’agressió espanyolista del govern regional espanyol de Bauzà.

 

Així, un moviment que haurà suposat un esforç i un impuls ben contundent contra els espanyolistes al poder, s’amara de l’espanyolisme que aquests ja els varen imposar anys endarrere, des del moment que consideren intocable un sistema d’ensenyament que imposa aquest castellà, encara que en un cas es tracti de castellanitzar els alumnes no castellans en la mateixa pretesa mesura de catalanitzar els alumnes no catalans i en l’altre cas es desfermi una castellanització ja (encara més) obertament i desacomplexadament que fins aleshores.

 

No es tracta de res nou, ans al contrari: ho vam veure no fa pas gaires anys amb la campanya contra la tercera hora de castellà, quan en realitat el problema era i és la primera, o recentment amb els enormes esforços de mobilització a tots els racons de la nació  a favor de l’anomenat sistema d’immersió, que cal recordar que no és res més que un sistema que parteix de la base que la població de Catalunya ha de dominar en una absurda igual perfecció la llengua catalana i la llengua castellana o francesa, ja siguin a l’estat espanyol o a l’estat francès aquells que la propaguen. Una immersió que parteix d’aquest fet i que de fet des de sempre, fins i tot molt abans que el 2007 el Decret Maragall l’estengués a totes les escoles de la Catalunya administrada per la CAC, ja s’aplicava en aquest sentit, igual que avui, i que per tant allà on l’ambient, l’entorn, els alumnes, etc. era i és considerat massa català, la immersió s’aplicava i s’aplica per castellanitzar, en general hem de reconèixer que amb una participació entusiasta del professorat.

 

El fet que aquestes reivindicacions a favor de l’statu quo, és a dir, de defensar la situació anterior (amb tota la faramalla i vèrbola que es vulgui, però amb l’únic objectiu nítid de retornar a una situació anterior desitjada) esdevinguin moviments massius, indica:

 

Primer, que els sectors típicament inamovibles (l’statu quo social, que no necessàriament polític) s’hi impliquen en un nombre que comporta assolir ràpidament la catarsi, que converteix una reivindicació d’àmbit diguem-ne corporatiu a un autèntic moviment popular, massiu i expansiu.

 

Segon, que entre el conflicte generat hi subjau alguna cosa que afecta al gruix de la societat: el conflicte nacional, colonial que oposa el projecte castellanitzador al projecte recatalanitzador. El problema és que mentre el projecte espanyol és notori, compta amb l’estat i amb tota una estructura colonial de suport, pel que fa al projecte de recatalanització, aquest és encara massa inconscient, immadur, incipient, etc. Però tot i així subjau al rerefons de la societat catalana i malda per passar de la fase intel·lectual, per dir-ho així, a què fa molts, masses, anys que es troba embarrancat, a la fase política. Heus ací doncs l’altra causa d’aquestes enormes mobilitzacions, que tant val per la de les Illes com per la del passat Onze de Setembre, etc.

 

En definitiva, la reacció contra una voluntat recastellanitzadora passa per l’espontaneïtat. Espontaneïtat que convé o que diguem que comporten sectors que defensen un statu quo que els ha beneficiat relativament durant molts anys (políticament representat pel triomf relatiu de l’autonomisme espanyol, és a dir, del colonialisme d’autogovern i en un camp més social, per què no dir-ho, per les feines –llegiu sous– i economia colonial –turisme, etc.– que representen). Dit amb unes altres paraules, hi ha una clara manca de direcció, que té com a conseqüència l’enterboliment d’objectius a què ens estem referint tota l’estona, que no fa sinó consolidar la castellanització perpretada fins a dia d’avui, reafirmant-la ara clarament des de l’altre costat del poder polític, és a dir des de la “dissidència”, amb tots els agrujants que això comporta.

 

L’agreujant principal és convertir la reivindicació de catalanitat de Catalunya i, concretament, del sistema educatiu, en una cosa residual o, pitjor encara, tal i com ja de fet d’un temps ençà s’estan precipitant els fets, en sinònim d’extrema dreta. En aquest sentit, les reclamacions de catalanitat total, integristes, etc., equivaldrien a les reclamacions d’espanyolitat total. Només el punt mig, la defensa del català i del castellà en un punt de perfecte igualtat (absurda, idiota i fal·laç) seria d’esquerres, progressista, avançat, modern, democràtic, i tots els adjectius del diccionari de les paraules guais que s’hi vulguin afegir.

 

 Demostració d’aquest fet és l’aparent unanimitat massiva amb els sectors suara anomenats. Esfereeix de veure que tota la catalanitat que esgrimeixen aquells que diuen defensar-la, no els permeti clarificar des dels seus lemes o manifestos què és allò que s’imposa (Contra les imposicions, diuen), quan a nivell personal molts no en dubten i així ho expressen, o no els permeti definir uns objectius que vagin més enllà de declaracions buides de contingut (educació pública, educació de qualitat, etc., que pel que es veu es limita en una major inversió dinerària concreta -7% aquí, ratio tal allà, gratuïtat ací, retallades ençà...).

 

 A partir d’aquí l’obligació dels independentistes d’insuflar consciència nacional a mobilitzacions i moviments d’aquests tipus esdevé una necessitat. Cal definir i concentrar les mobilitzacions cap a l’únic sentit polític possible, que és la reclamació de la recatalanització i cal fer-ho sense deixar cap dubte, és a dir, remarcant que el que es combat és qualsevol imposició del castellà. Cal en aquest sentit cercar el posicionament únicament allà on aquest pot produir-se i deixar-se estar de mitges tintes, abstraccions o menudeses immediatistes. O s’elimina el castellà dels currículums de totes les escoles de Catalunya o bé s’elimina el català: aquesta és la qüestió.

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió