Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

Els colons imposen Espanya; el poble imposa Catalunya

 

No. No són els cognoms ni el color de la pell ni tan sols l’origen. Els colons es defineixen ells mateixos amb el seu comportament que reprodueix d’una manera natural la ideologia imposada per la metròpoli, a diferència dels col·laboradors que per tan o més recalcitrants que siguin, la seva posició és una traïció conscient a la seva pròpia naturalesa. No és el mateix un Albert Boadella, per entendre’ns, que un José Montilla. Podríem arribar a convenir que el primer és un tipus més execrable, fins més espanyolista, que no el segon, però no per això en Montilla s’ha de considerar més o menys proper a Catalunya. Tots dos són enemics de Catalunya. Tots dos procuren la destrucció de Catalunya amb la imposició d’Espanya. Difereixen en la manera, però tots dos defensen la seva manera particular per a ser més eficaços. No pas per a afavorir Catalunya.

 

Tan és així que a mesura que la destrucció de Catalunya avança, ho fa també la ideologia dels colons, que des del seu punt de vista podríem dir que s’‘enriqueix’, es diversifica. La societat imposada per l’estat de manera artificial, amb violència i sang i un règim militar de segles, incloent però ultrapassant el feixista, comença a funcionar autònomament. Hom va aconseguint la reproducció d’una nova societat: una societat castellana. Filla de la violència i la brutalitat, filla de la destrucció, a mesura que s’imposa crea més i noves opcions, més i noves possibilitats: dretes, esquerres, centre, i ja no tan sols política, sinó ja literatura, moviments pretesament ‘culturals’ (que passen per sobre el calabre català), oci... en definitiva, tot un món sempre dins del projecte mare, de la pàtria mare: sigui Espanya, sigui França.

 

És d'aquesta manera com cal entendre la multiplicitat de cares que pren l’espanyolisme a casa nostra. Despús-ahir prohibien i perseguien la senyera, ahir ja l’onejaven mentre bescantaven l’estelada i avui fins i tot branden l’estelada. El que podria semblar una victòria catalana, escatides les posicions, no ho sembla pas gota: la coincidència en el marc mental espanyol i en la castellanització de Catalunya és un projecte sòlid i que avança invariablement. Un sectors espanyolistes defensen la prohibició del català i de desestructurar Catalunya per la via dels decret-lleis. Uns altres defensen l’extermini suau de Catalunya mitjançant allò que n’han dit ‘immersió’ a les escoles i un acompanyament burocràtic en la gestió de l’ensorrament econòmic de Catalunya. Però els uns i els altres reforcen els interessos de l’estat espanyol.

 

S’ha d'assumir que l’existència de la castellanitat a Catalunya és una agressió a Catalunya, almenys tant com ho pugui ser allò que l’ha engendrat i l’engendra encara: la violència i la imposició, l’amenaça de l’estat espanyol, al qual doncs passa a formar part essencial aquesta castellanitat. Camps de concentració, camps d’extermini, guerra, presons i repressió són els pares, tan joves encara, de la castellanitat a Catalunya. La força que de totes aquestes tragèdies ha aconseguit Espanya, la por que han infundat entre els catalans, és prou com per intentar justificar de mil maneres la continuació del projecte espanyol.

 

És així com es pot arribar a reivindicar que es parli castellà al parlament de Barcelona des de posicions pretesament independentistes, o com es va deixant castellanitzar qualsevol altre àmbit, com sense anar més lluny tantes organitzacions polítiques. En aquest sentit CDC, ERC, Compromís, etc. acostumen a fer les declaracions en castellà després d’haver-les escenificat en català (cosa amagada per TV3 al gros de la població), tota una CUP fa actes en castellà (cosa més lògica entre aquesta organització, en la qual hi ha més colons que en les altres, i la qual per vergonya seva ha reproduït sempre una mentalitat més espanyola, amb constants referències al món hispanòfon, que no per exemple CiU, etc.), i encara hi ha fins i tot el satèl·lit llançat per ERC, batejat com a Sumate, la funció i dedicació exclusiva del qual és fer proselitisme castellanista exclusivament entre els catalans.

 

Ara bé si passa tot això és perquè els enemics de Catalunya han de moure fitxa. Hi ha una realitat sempre amagada, sempre silenciada, a l’aire, que es fa sobreentendre més que no es revela. I tot aquest esbart de col·laboradors que obren les portes a l’enemic corren a justificar-se sense que ningú els interpel·li sobre res. Ho fan perquè saben que en el poble batega encara fort l’odi al botxí, l’odi als castellans que ens refreguen la seva llengua.

 

Un país madur no pot permetre l’acceptació de l’enemic, ni que aquest es faci passar per benèvol. Al contrari, la maduresa política obliga a assenyalar aquests comportaments com el que són: una eina a favor d’Espanya o de França que destrueix Catalunya davant mateix dels nostres ulls.

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió