Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

Anàlisi

 

Guia sobre el «procés».

Una anàlisi per a entendre la «via catalana»

 

Una anàlisi senzilla sobre cadascun dels conceptes del «procés», per a poder entendre’n els objectius i l’abast.

 

El dret a decidir

 

L’anomenat «procés» es basa en un dret inexistent en el dret internacional, i el dret positiu en general, com és un vague i indefinit “dret a decidir”. No hi ha cap tractat internacional, cap acord, ni cap text de dret positiu, estatal ni interestatal, que inclogui aquest concepte.

 

Llei de consultes

 

En realitat, tan és així que els dirigents del «procés» no han anunciat cap llei pel dret a decidir ni, és clar, apel·len al dret a l’autodeterminació, com podrien fer quan justament hi ha ben bé fins a tres resolucions del parlament de Barcelona en les quals es manifesta solemnement que el poble de Catalunya no renuncia al dret a l’autodeterminació (Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989, Resolució 679/V de l’1 d’octubre de 1998, Resolució 631/VIII de 3 de març de 2010).

 

El subjecte de dret

 

El 23 de gener de 2013, el Parlament de la Catalunya administrada pels castellans sota el nom de Comunitat Autònoma de Catalunya va aprovar un document anomenat Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, el qual no estableix en cap moment que Catalunya és una nació, ja que els signants de tal text sabien i saben que aquest concepte, el de ‘nació’, sí que és subjecte de dret.  De fet, aquest text es refereix a Catalunya com a ‘poble’, concepte jurídic sempre i arreu rebutjat com a subjecte de dret.

 

(De fet en el subjecte polític del «procés» s’hi barregen territoris occitans i catalans, malgrat que és cert que la similitud, proximitat i fins solidaritat entre ambdues nacions és coneguda i desitjable).

 

Plebiscitàries

 

Si fem memòria recordarem com les plebiscitàries van aparèixer com a alternativa a les consultes; a la infructuositat de les consultes. En primer lloc s’ha de dir que totes les eleccions són plebiscitàries. Una altra vegada depèn de la voluntat de vincular aquestes plebiscitàries amb una o una altra intenció. Però en tot cas, res fa pensar que la mateixa incapacitat demostrada i reconeguda en la consulta passada del novembre es pugui pas superar en una segona ronda.

 

«Europa no ho permetrà»

 

Una de les idees que es van començar a alimentar ja des del 2010 (amb la creació de Solidaritat Catalana per a la Independència) és aquella que diu que Europa i el món no permetrien que davant d’una declaració unilateral d’independència Espanya utilitzés la força de les armes. És interessant de veure com els defensors d’aquesta tesi remarquen que l’immobilisme militar espanyol seria més resultat del context de la Unió Europea d’avui, on no fóra (diuen) possible un escenari de violència, que no pas resultat de les conseqüències obertes per la declaració unilateral d’independència. En tot cas, davant d’afirmacions com aquesta convé preguntar-se doncs què hi fan a Catalunya els destacaments militars espanyols, ja avui mateix; i què hi fa la legislació que estableix l’exèrcit com a garant de la unitat territorial de l’estat espanyol; i què hi fan tots els casos de violència espanyola contra la catalanitat; què hi fa el precedent basc, sense anar més lluny, on la violència de l’estat ha estat descarada i constantment explícita, fins ben recentment, on, malgrat les diferències evidents, per exemple, l’Europa tan perfecta deixa que s’empresoni l’artífex del desarmament d’ETA? Quina situació de violència hi pot haver, a més, en un lloc on només hi ha un únic bàndol armat? I tanmateix per quina raó a la Unió Europea no pot haver-hi una situació de violència (que no fóra pas gaire extrema, tenint en compte la diferència de força dels enemics; segurament canalitzada per via judicial ordinària, com s’ha fet fins ara)? A més, algú hauria d’explicar perquè pressuposen que la intervenció europea ha de ser favorable als catalans i no favorable a la integritat territorial dels estats, que és del que sí que parlen i deixen establert en els pertinents acords subscrits per diferents estats de la UE i quan els tractats de la UE mateixa estableixen la defensa comuna com a objectiu. Tampoc (deien alguns fa quatre dies) hi podia haver una situació d’intervenció com la de Grècia, i bé hi ha estat.

 

Legalitat i internacionalització

 

Se sol parlar d’’internacionalització’ dels casos d’alliberament nacional quan aquests no s’entenen com un mer afer intern dels estats afectats. ‘Internacionalització’ significa que per a la resolució d’un conflicte jurídic no és vàlid el dret positiu d’aquell estat, sinó l’internacional o fins un de nou que caldrà adaptar a la situació.

 

En tot cas, el fet de circumscriure’s a la legalitat espanyola (i l’apel·lació i publicitat que se’n fa gairebé d’una manera obsessiva), situen el «procés» en l’àmbit dels afers interns espanyols, la qual cosa vol dir que per a la solució del conflicte hom se circumscriurà en el dret positiu espanyol i comunitari europeu, que no reconeixen pas el dret a l’autodeterminació i menys encara a la separació o independència.

 

Declaració de sobiriania / Declaració Unilateral d’Independència

 

Si el 7 de maig de 2013 el Tribunal Constitucional d’Espanya va suspendre l’anomenada «Declaració de sobirania» del Parlament de la CAC, el 26 de març de 2014 (quan se’n va rebre la notificació) es va reunir d’urgència la Mesa del Parlament, que va respondre oficialment recusant diferents membres del Tribunal Constitucional.

 

Informalment, la presidenta en funcions de la Mesa, qui hi ostenta la representació del Parlament, va afirmar davant dels periodistes que la «Declaració de sobirania» seguia vigent.

 

Evidentment, la declaració davant dels periodistes no té cap més validesa que la d’escenificar una cosa que no correspon amb les accions polítiques o jurídiques reals.

 

El parlament de Catalunya, per mitjà del seu representant a la Mesa del Parlament, va declarar unilateralment, doncs, la independència respecte al que pogués dir qualsevol instància judicial espanyola, però va acceptar oficialment la resolució de l’esmentat tribunal espanyol.

 

Hom veu en aquest i en tants d’altres fets la manera d’actuar dels actuals principals dirigents de la Catalunya administrada com a CAC: es diu una cosa de cara a la galeria, però se’n fa una altra de ben diferent, tot i que s’intenta barrejar-ho. En el cas que s’arribés al punt d’escenificar una declaració unilateral d’independència, cosa de fet ja tradicional en aquest dissortat país (Macià, Companys...), enmig de tota la farsa, cal dir que l’estat espanyol no mouria jurídicament  o políticament ni un dit fins que no se’n consumés alguna conseqüència. El més probable és que si aquesta declaració es produís, els artífexs d’aquesta no emprenguessin cap iniciativa sense la prèvia negociació amb Espanya, la qual cosa diria molt (poc) de tal declaració, tal com han anat fent des de sempre, com amb el cas més paradigmàtic de la «Declaració de sobirania».

 

Independència

 

En la «Declaració de sobirania», que hom vol fer passar per la base jurídica per mitjà de la qual assolirem la independència només es parla d’«autogovern». S’hi afirma una suposada trajectòria històrica del «poble de Catalunya» per a la reclamació de l’«autogovern», i no pas de la independència. S’ha de dir que en la mateixa carta de les Nacions Unides, en l’article 76, b es diferencia ‘autogovern’ d’’independència’, cosa que han destacat sempre els estudiosos sobre el dret a l’autodeterminació. Fins i tot històricament s’ha arribat a igualar diverses vegades jurídicament ‘autodeterminació’ a ‘autogovern’, i a explicitar que no es tractava d’un «dret a la separació» (6a reunió del 1r comitè de la Conferència de San Francisco del 15 de maig de 1945). De fet, el Self-Government (= l’autogovern) ha estat i encara és un terme jurídic utilitzat (sobretot per la tradició anglosaxona) per a referir-se a una forma política d’administració colonial.

 

Convé recordar també, respecta al concepte d’’independència’, que des del bell començament de tota aquesta maniobra del «procés», el president regional espanyol Artur Mas ja deia que en realitat allò que es pretenia era la «interdependència» i no pas la «independència». Així mateix, tant Mas com el Consell Assessor per a la Transicií Nacional han avançat en diverses ocasions les altes probabilitats que hi hagi «cooperació» en matèries tan “poc” crucials com ara la seguretat o la sanitat.

 

Consulta / Referèndum

 

El fet que allò que s’hagi realitzat hagi estat una consulta i no un referèndum és el resultat de no voler vincular al dret internacional existent ni encara a les resolucions del mateix parlament regional de Barcelona l’actual «procés». De fet això torna a situar, congruentment, el procés polític actual entre els afers interns espanyols.

 

Tot i que, doncs, no s’hagi fet ni es tingui intenció de fer en cap cas un referèndum d’autodeterminació, està bé que sapiguem com funciona l’aplicació del dret a l’autodeterminació. Com qualsevol altre dret (i a diferència del que pretén la concepció burgesa de la realitat), el de l’autodeterminació no és l’inici de la independència política sinó més aviat del reconeixement d’aquesta. L’exercici del dret a l’autodeterminació s’ha produït sempre allà on en la realitat ja hi havia una independència efectiva que aleshores un referèndum ve a expressar. Es tracta sempre d’una simple legitimació jurídica d’allò que ja és consumat en la realitat. Tan és així que allà on s’ha arribat a aplicar aquest dret i el resultat ha estat contrari a la correlació real de forces, no se n’ha aplicat mai el resultat. És el cas (sempre rar, certament) per exemple de tots els territoris alemanys de en acabat de la Gran Guerra, on no es varen aplicar les decisions progermàniques expressades solemnement en referèndums (Bohèmia, Tirol del Sud, Eupen-Malmedy, Danzig, el Korridorgebiet polonès, etc.), justament quan en la resolució de tal conflicte es fa sovint gala d’haver aplicat massivament el dret a l’autodeterminació. La guerra havia acabat, i els alemanys havien perdut. I el dret a l’autodeterminació s’havia d’adaptar a la realitat i no pas al revés.

 

Per a fer un referèndum d’autodeterminació cal primer construir un estat independent de facto. I un estat és en primer lloc una força militar i un aparell ideològic, més que no pas una administració neutra. Aleshores, el referèndum d’autodeterminació en el fons té la funció única de convertir aquesta independència de facto en una independència de iure.

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió