Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

La cometa mana i la ve baixa obeeix

 

Aquest és un bon moment per a recordar que tot just fa dos dies alguns fanfarronejaven amb les capacitats de mobilització popular dels castellans i es comparaven vanagloriant-se de les seves ves baixes al costat d’una trista cometa que ni omplia la Plaça de Catalunya de Barcelona.

 

Però per aquells que s’han deixat acostumar al gallejar consultista ara els nombres no quadren. Perquè resulta que han de veure amb més claredat que mai (només dos dies després de comprovar la poca legitimitat popular de l’estat espanyol) que la seva trista i ridícula cometa de mitja Plaça de Catalunya domina tota una Ve baixa majúscula.

 

I és que (ai carai!), potser resulta que no es tracta tot de legitimitat popular. Potser és que la Ve baixa majúscula està minúsculament organitzada, mentre la cometa raquítica té metralladores i tancs i organització militar i política. Una organització política que estén els seus tentacles fins a les entranyes de la burgesia catalana on en primer lloc se siuta la gran (CiU) i en el darrer la petitoneta (SI i l’etcètera pertinent), entre mig de les quals s’esllangueixen les mitjanes ERCs i succedanis diversos.

 

Tot plegat era previsible i  no ens hem cansat de dir-ho i repetir-ho. Qui ens reconeixarà ara que vam ser potser els únics a dir que això només acabaria amb una altra fal·làcia? I ja vam dir que el modus opernadi resultaria en el confusionisme entre un desafiament a la legalitat espanyola i la incapacitat i abúlia de crear cap altra legalitat realment independent.

 

Ho vam dir i ho repetirem: mentre no s’encarin les coses tal com el que són, ací només hi podrà haver òrbites que ens menaran allà mateix, això sí: perdent llençols a cada bugada. El problema que pateix Catalunya, lluny de l’excepcionalitat respecte a la resta del món que durant tot aquest procés espanyolista i de fet des de sempre ens han volgut fer creure als independentistes, lluny d’aquesta excepcionalitat, el problema que pateix Catalunya és més aviat calcat al del principal repte que s’aixeca davant de tota la humanitat del segle XXI. Ço és alliberar de la colonització milers de pobles milennaris destruint justament el sistema econòmic que l’ha creada monstruosa tal com avui la coneixem: el capitalisme.

 

Traduït al cas català, això vol dir ras i curt que els projectes independentistes que s’impulsin sense comptar amb la classe treballadora estan condemnats al fracàs.

 

Alguns voldrien que calléssim. Alguns defugen l’enfrontament. Però aleshores on ens menen? Perquè sense enfrontament no hi ha lloc on anar, que no sigui a la total aniquilació. On ens menen? Els ho demanem. Ahir responien amb mentides i nècores. Avui només responen amb un arronsament d’espatlles. Demà respondran amb més mentides i més nècores.

 

La voluntat espanyolista de la gran burgesia catalana és tan manifesta com ho és la incapacitat de la mitjana i la petita burgesia. I ja es poden traçar fórmules, ja es poden fer les jugades polítiques i jurídiques que es vulguin, que com s’escrivia vers el 1919 justament des de la revista militar El Ejercito Español, les unitats nacionals sempre s’han fet amb les armes i no es desfaran amb discursos.

 

El cervell burgès arbora en primer lloc l’objecció que si ella és dèbil per a aconseguir la independència, aleshores pla més ho és la classe obrera, però aquí s’oblida que la gran burgesia està immediatament i mediatament interessada en la castellanització de Catalunya o el que és el mateix, que la burgesia està interessada en l’explotació, en el consum literal de Catalunya, dels nostres recursos, de la nostra terra, dels nostres boscos, dels nostres mars, dels nostres peixos, del nostre poble. S’oblida que l’estat espanyol a Catalunya és la burgesia; l’alta burgesia, sobretot. Pel que fa a les seves germanes mitjancera i petita, són fraccions de capitalistes que s’esllangueixen entre una classe obrera embrutida i bestialitzada els més minsos i una burgesia angloamericana passada pel sedàs castellà, els més grassos. Només quatre romàntics defensen prou dignament Catalunya (i encara caldria veure fins on serien capaços d’arribar, bevent com beuen només del romanticisme), i encara com els és característic: individualment, aïlladament, i doncs plens de contradiccions, claudicacions o esquerdes, malgrat tot. I és que la burgesia, per ser conseqüent amb la idea nacional de Catalunya que acarona el seu vessant romàntic, hauria de deixar de ser burgesia, cosa que no passa amb la classe obrera.

 

La classe treballadora és l’única que té la força, que té els efectius i els motius per a impulsar la lluita colossal que Catalunya necessita per a salvar-se. I per a impulsar aquesta lluita no només cal una organització pràcticament inexistent avui, no només cal l’acumulació i maduració de forces que solsament el temps de l’experiència en la mateixa lluita ens pot proveir, sinó que cal en primer lloc partir amb les armes ideològiques adequades, que justament podem recollir com una herència preciosa de les despulles dels nostres predecessors burgesos. Sense aquestes tampoc anirem ben armats a la batalla. I caldrà millorar-les i adequar-les en la marxa. Però caldrà partir d’aqueixes, oi tant.

 

Alguns voldrien que calléssim. Però no callarem, tinguem el poder que tinguem. Tampoc els de la Ve baixa callen, amb el seu poc poder davant de les comes castellanes. Acabarem doncs tornant a recordar la sanitat de pensar en la comparació que brandaven fins ahir mateix els consultistes, entre la gran Ve baixa i la cometa minúscula (,). Doncs heus ací que la cometa mana i la ve baixa obeeix. Doncs nosaltres cridem a organitzar un sol punt; un sol punt ben organitzat i guanyarem. Mentrestant, la burgesia i els aburgesats ja es poden dedicar a escriure tot l’abecedari.

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió