Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

15.01.2016

 

Les eleccions no ens faran lliures

 

S’havia sentit dir, ara fa un any, que el 2015 podia canviar el govern de totes les institucions del país. I aquí ho teniu: hi ha hagut eleccions municipals... espanyoles, departamentals.... franceses, regionals... espanyoles, i de moment pocs canvis s’hi han notat. A les nostres Illes, al País Valencià, a la Catalunya que des del 27 de setembre havia de fer no se sap què... s’hi perpetra l’ensenyament massiu del castellà sense que ningú gosi posar-lo en dubte. I què en direm de la Catalunya del nord? Avui potser es revela més clarament que mai que aqueixes institucions sempre han estat una eina de propaganda i absorció que l’enemic ens ha erigit per dividir-nos, per atiar en els pobles, en els barris, i en regions senceres les susceptibilitats entre compatriotes, en una concurrència nacionalment tan eixorca com estúpida per a poder esgarrapar quatre competències de mal bocí. Són una eina de propaganda perquè els pocs i políticament malgirbats que s’hi adrecen només poden caure en el ploriqueig vergonyós i claudicant. Les expectatives que l’enemic ens hi vol fer veure constantment en la forma de miratges catalanistes, o pseudonacionalistes, s’han d’esmicolar reiteradament per la manca d’un moviment popular independent. La desesperació, la depressió política i moral que se’n deriva no és res més que l’adob per al terreny de l’absorció.

 Res s’escapa a l’absorció de les institucions (repetim-ho: espanyoles i franceses) fins al punt que els que es volen més revolucionaris en són tan dependents que no són ni un partit, sinó una candidatura. Això no vol dir que els altres, els que sí que s’organitzen en partit polític els alimenti més ideologia que la que es pugui esperar d’un provincià, d’un anorreat possibilista. Al capdavall no n’hi ha cap d’aquests que no organitzi els seus congressos al marge dels resultats electorals. Què es pot esperar d’una organització política que es crea i creix segons el motllo electoral (i encara provincial, colonial)? El trencament d’aquest motllo requeriria una organització independent, fora del sistema; més encara: en contra d’aqueix sistema castellà i francès, mal cobert d’una crosta catalanoide.

 Amb la situació d’emergència nacional que pateix Catalunya, on ja Espanya i França ens han sucursalitzat gran part de l’economia, amb colons, militars i trifulgues polítiques, qui pot creure que l’alliberament nacional el trobarem per camins espanyols i francesos? Els ajuntaments, les mairies o els parlaments de fireta no han de ser guanyats sinó assaltats pels catalans, únics depositaris de la legitimitat a Catalunya, com no cal ni dir. Les institucions en un sistema colonial d’assimilació han de ser valorades com allò que ja són i sempre han estat: mecanismes d’agitació immediata, una cortina, un decorat, mal que ens pesin ubicacions i edificis, història i noms, que per això es fa. Només així de fet podran reprendre tota la honorabilitat que els pertoca.

 L’emancipació de Catalunya que abans de la Guerra de reocupació havia de ser una simple emancipació política ha esdevingut avui una necessitat social, cultural i econòmica de reconstrucció i desplegament en el sentit més massiu, profund i material de tots aquests conceptes. En una paraula l’emancipació de Catalunya s’ha convertit en una autèntica empresa revolucionària. Les institucions estatals, es diguin ajuntaments o mairies, es diguin generalitats, departaments o consells, no poden jugar un paper central, ni tan sols cap de secundari. Per a la independència és mil vegades més important controlar els mitjans de comunicació o els ports. La centralitat que es fa jugar a les institucions, sigui en un procés cap a una pretesa independència, sigui per a aconseguir un finançament colonial més adequat a certs sectors econòmics (com avui ens escenifiquen al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya del nord i al capdavall també a la CAC) és un absurd es miri com es miri, i per més que hom en canti la palinòdia. I que ningú pensi que en aquest aspecte tinguin cap paper els apèndixs com l’ANC o Acció Cultural del País Valencià, per posar un parell d’exemples. Més aviat aquests valdrien com a bon exemple del contrari de ço que hauria de ser.

 La politització tostemps pendent del nacionalisme català, que els col·laboradors s’esforcen a reduir i a retenir a expressions culturaloides i folclòriques, intervinguda d’espanyolisme i afrancesament pel desfici col·laboracionista impedeixen que el nacionalisme català es desempallegui del llast de la contradicció i la immaduresa. És impossible alliberar un poble que no coneix la seva història, que no sap que el seu únic nom digne és Catalunya (i no el ridícul Països Catalans) ni donar-se la llei, que no sap organitzar-se ni que sigui en embrió en tots els aspectes que requereix un estat. Com ho feia Rovira i Virgili en un moment en el qual no calia ni de bon tros una empresa tan gran i ambiciosa com la que ens pertoca erigir en els nostres dies, ens demanem com poden pretendre certs catalans que Catalunya doni la llei a Espanya (algú dubta a hores d’ara que és això tot que el procés pretén?) quan no se l’ha donada a si mateixa; on és la influència de la Catalunya estricte sobre la Catalunya de València i la Catalunya de Mallorca? És evident que Rovira i Virgili no es referia a una influència culturalista o apolítica sinó precisament a la influència política.

 Sense aqueix llast que empetiteix la perspectiva política del poble català el nacionalisme no defugirà mai més les qüestions centrals que amenacen la nostra existència i desplegarà les forces que dormen latents al poble basant-se en la denúncia i la lluita contra l’ocupació militar. Fóra desitjable la creació d’un moviment pacífic, però no pacifista, de masses, abocat al desafiament als ocupants, pensant en la presa de places, edificis, punts estratègics (ports, comunicacions, etc.). És allò que hem vist darrerament a Ucraïna o als països mediterranis del sud i que tothom sap que és la cara legítima del poble rere la qual ja hi havien les bases dels enfrontaments posteriors. Es pot considerar una cortina de fum, però no deixa de ser una forma que haurà de prendre la lluita de fons contra els castellans i els francesos. És també el que intenta una part del nacionalisme basc, encara que realment amb un èxit de moment escàs. D’una altra banda, aquest enfrontament vindrà del progrés de la denúncia i lluita constant i en tots els àmbits i espais del país contra la colonització. Es tracta d’impulsar el replegament dels catalans. Caldrien organitzacions de resistència catalana amb objectius expansius en tots els àmbits de la vida: a la feina, a les escoles, en l’ oci, en la cultura, en l’esport, la comunicació, l’art, etc.

 Davant d’aquestes necessitats, sempre hi haurà qui voldrà encaterinar els catalans conscients amb dosis de suposat realisme, brindat per la proximitat dels poders espanyols i francesos d’eleccions i institucions, de negociacions parcials de tota mena, començant pels ajuntaments i les mairies, i acabant en finançaments més justos. La posició nacionalista ha de ser doncs ben clara en aquest sentit: no acceptem les institucions de l’enemic i rebutgem presentar-nos-hi. Si realment es vol crear una altra legitimitat, això s’haurà de fer des de fora de les institucions colonials.

 

 

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió