Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't
Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

01.05.2015

 

INDEPENDÈNCIA O MORT

 

La lluita per la independència de Catalunya s’està estenent a marxes forçades i tots els sectors polítics i socials ja es veuen obligats a posicionar-se a favor o en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació. En aquest context, però, encara hi ha qui esgrimeix un suposat «eix social» per oposar-se a la independència. Són els qui curiosament se’n recorden de la solidaritat, només quan es tracta d’apel·lar als treballadors de l’estat espanyol, mentre defugen o amaguen la unificació espontània que s’esdevé entre els treballadors del País Valencià i els del Principat i les Illes. Amb poques paraules, volen la continuïtat de l’estat espanyol i s’oposen a la unificació de Catalunya.

 

Així, igual que la consigna de la burgesia catalana pel pacte fiscal, també la demanda d’una major despesa pública (espanyola) està condemnada al fracàs, per com pressuposa l’aquiescència de l’estat espanyol. Aquests dos sectors, el polític i el social, l’un amb la reivindicació de pacte fiscal ahir i un «estat propi» ambigu i confús avui, i l’altre amb les reivindicacions contra les «retallades», es presenten així com dues expressions diferents d’una mateixa impotència. Però si alguna cosa caracteritza especialment el reclam d’aquestes almoines polítiques, ja es diguin pactes fiscals com «drets socials», a més de la manca de projecte propi, és la separació forçada i abstracte entre els anomenats eixos social i nacional, per tal d’oposar-los.

 

És la classe obrera qui amb la independència hi té més a guanyar. Perquè no només s’aturaran les «retallades», no només es capgirarà la desocupació d’un milió i mig de treballadors que ja afligeix el poble català i que té com a conseqüència directa uns salaris cada cop més baixos per unes feines cada cop més dures (una desocupació i uns salaris que són molt més catastròfics per la salut del poble, la formació cultural, etc., que no cap retallada de pressupost) sinó que per primer cop des de la revolució industrial, els treballadors catalans tindran un estat a l’abast dels seus interessos: la «conquesta social» més gran que mai hagi assolit.

 

Si la independència equival doncs a la major conquesta de «drets socials» adquirits mai pel poble, aleshores en contra de les «retallades», com en contra l’atur forçós, com en contra del tancament d’empreses, com en contra d’acomiadaments, etc., cal reivindicar la independència primer i per damunt de tot, com a únic mitjà per sortir-nos-en. Ara és l’hora: independència o mort.

 

Visca Catalunya lliure!