Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't
Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

24.04.2015

 

O els castellans o l'escola

 

Un alumne assassina un professor a Barcelona. Així ho recollia la premsa en general poques hores després de la tragèdia. Un alumne. Un alumne i prou. Però, per què no s’esmenta que era castellà? Tothom sap que si el xic fos d’origen africà o romanès, posem per cas, una majoria famolenca s’hi haguera abraonat com voltors a carnassa. No en sabem els orígens explícits. El que sí que sabem és la forta castellanització que pateix Catalunya i sobretot Barcelona. Només calia parar esment a les declaracions de companys i professors que van presenciar els fets i a les cites de les frases “benèvoles” de l’assassí, aquestes concretament en castellà. Aquelles, un català pèssim que denota la castellanització, que denota la degeneració, que denota la violència. Perquè és amb violència que s’aconsegueix la castellanització de Catalunya. Igual com és amb violència que pot existir l’explotació de la massa del poble.

 

La “societat infantil” o “juvenil” sempre té la particularitat de reproduir d’una manera extremada la societat adulta, amb totes les pegues i virtuts d’aqueixa. És doncs sobretot a l’escola on els catalans aprenen la submissió al castellà. És a l’escola on els catalans aprenen a comunicar-se en l’estàndard castellà. Un estàndard que no té problemes ni pateix imposicions i falsos debats que generen dubtes i inseguretat. És a l’escola on la violència dels colons marca territori i on els catalans esdevenen un estigma a evitar. La castellanització requereix la figura del colon i aquest és algú que sap i coneix la seva superioritat militar i política, tot i que no les seves limitacions “culturals”. No ens deixem enganyar ara doncs per tots aquests partits i institucions que ploren una desgràcia com aquesta. Ells en són còmplices des del moment que han permès i fomentat l’assentament massiu de castellans al nostre país. Una gent que només duu violència i destrucció per allà on passa. Fins i tot alguns dels sindicats colonials han parlat de la violència a les aules com una cosa massa habitual. El que no volen veure aquests mateixos sindicats és que aquesta violència és la seva pròpia, la de la nació espanyola que representen.

 

Diguem-ho doncs arreu ben clar: els catalans estem farts de tants d’anys de violència en contra nostra. Estem farts d’aguantar una gentussa que són aquí per a destruir-nos i per a enfonsar-nos. Estem farts que els castellans es passegin per places i carrers, la majoria de les vegades desvagats, intimidants i amatents allà on podran sembrar el seu odi a la terra. Estem farts de la seva violència fastigosa. Estem farts del seu racisme contra catalans com contra immigrants (ells no són immigrants, certament; són colons). Contra tot allò que no és castellà. Només tenim la sort que immersos en la seva espiral destructiva molt sovint es barallen entre ells (és la seva manera de relacionar-se) i a vegades es maten i tot. Però això és secundari. La seva funció principal és la d’atemorir la població indígena. Moltes escoles fa anys que viuen en un clima de violència irrespirable per culpa seva i de tots els còmplices i inductors de la seva existència i reproducció. La violència esdevé una mena d’element cultural més en la relació entre alumnes i en la relació amb els professors, tant com i en la mesura que el castellà esdevé dominant. Perquè aquesta és la clau: la castellanització és degeneració. No estem parlant de la substitució d’una cultura per una altra, no. El que es pateix a Catalunya és la destrucció de la cultura en general. Perquè a Catalunya, la cultura és catalana.

 

Ara s’ha produït una mort. El tractament que ha rebut aquest cas concret és vergonyós. Fins i tot la mateixa consellera colonial d’ensenyament, Irene Rigau, ha volgut escopir i insultar públicament la memòria d’un professor, l’error més greu del qual ha estat voler elevar culturalment uns energúmens, quan aquesta ha dit que el nen assassí era la gran víctima de tot plegat. S’ha de dir que un individu “humà” de 13 anys no és cap “nen”, sinó un adolescent. Li escauria doncs més aviat la qualificació de jove que no pas de nen. Però sobretot no és aquesta mort el problema gros. Aquesta n’és només una conseqüència. El que no és normal és que una gran quantitat de docents d’aquest país vagin esporuguits a treballar, patint per si aquests colons els punxaran les rodes del cotxe, els el cremaran, o faran qualsevol altra bestiesa, aguantant amenaces sovintejades i contemplant impotents i desemparats la constant apologia de la incultura amb què converteixen les classes. I si les institucions docents, començant pels gestors polítics corresponents, permeten aquesta situació de violència generalitzada, què no han d’aprendre els alumnes que la pateixen més que ningú de viva pell, si no la submissió al violent, que aprenen que guanya, que triomfa? Però per més propers als indígenes que siguin els gestors colonials, aquests no poden interferir en la funció suprema del colon, que és aquesta: atemorir la població i deixar ben clar qui és l’amo del país. Aquesta és la situació cada vegada més habitual als centres “educatius” de Catalunya. Era d’esperar. Simplement s’ha traslladat el domini castellà dels carrers a les escoles, on al capdavall es comporten igual. La societat se’ns esfondra davant nostre i són molts (i molts catalans!) els que fan els ulls grossos i guaiten cap a un altre costat. Que cadascú sàpiga el que fa. Uns defensem l’escola; uns altres els castellans.