Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't
Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

13.06.2015

 

El retorn del PSOE a Barcelona i el "lloguer social"

 

Les darreres eleccions municipals a Barcelona es pot dir que han suposat el pas dels col·laboracionistes catalans al retorn de la pseudoesquerra espanyolista que sempre hi ha representat el PSOE/ICV. Al capdavall ningú se n’amaga ja que Barcelona en Comú es reclama hereva d’un anomenat maragallisme, en referència a l’ex-alcalde de la capital de Catalunya.

Aquestes organitzacions esquerranoses (entre les quals cal també comptar el sector dominant de les CUP) basen les seves polítiques en un paternalisme estatal, molt típicament espanyol i... francès, que substitueix l’impuls revolucionari per un atuïment a base d’ajuts econòmics i cops burocràtics. Exemple d’això és la política proposada en referència als habitatges, que no depassa les polítiques dels anomenats habitatges socials.

 

Els lloguers socials, la dació en pagament, etc., que es volen fer passar per la solució definitiva de tots els problemes d’habitatge que comporta la situació actual, només ho són per una part ínfima de la població. Ho és per aquells que ara a causa del reordenament i redistribució de la riquesa que porta a la concentració del capital en temps de crisi, s’han vist embolicats amb una hipoteca que no poden pagar. En aquest sentit les associacions “apolítiques” com ara la PAH que demanen solucions són clarament reformistes. Els objectius d’aquestes demostren que cerquen una estabilitat per la part més baixa de la petita burgesia, que és la que en els temps que corren té més risc de passar a formar part del poble treballador. La majoria de població que té problemes d’habitatge no té cap hipoteca perquè sempre ha viscut de lloguer i simplement ara no el pot pagar (ni amb les ajudes del lloguer, perquè quan no hi ha ingressos de poc serveixen 200 euros al mes). Més d’un 25% de la població de Catalunya ha de viure de lloguer, que és tant com elevar-la a una xifra ben contundent si tenim en compte les aglomeracions que es produeixen per metre quadrat i que, segons l’informe Gestha, ja el 2007 sis de cada deu habitatges de lloguer no es declaraven. Tals xifres sorprenen si tenim en compte que els espanyolistes fan córrer la d’un 17%, referint-se com no pot ser d’una altra manera al seu marc mental de l’estat espanyol. Segurament estem parlant de poc més o menys que de la pràctica totalitat de la classe obrera, si més no com a tendència ben clara en aquest sentit.

 

En el sistema capitalista és impossible de garantir l’habitatge, ja que la propietat privada passa per damunt de tot altre «dret». El dret a l’habitatge que es reivindica i el dret a la propietat privada xocarien frontalment en aquesta qüestió, si no fos per aquest pretès apoliticisme de les organitzacions que el branden, o per les reivindicacions descafeïnades (procapitalistes) que l’acompanyen. En aquest sentit l’obsessió d’uns i d’altres es centra en atacar una mena d’abstracció anomenada «els bancs», «poders financers», etc., com a origen de tots els mals, mentre deixen intacte així el dret a la propietat privada, ostentada arreu dia sí, dia també, en general pels propietaris dels habitatges que engabien els treballadors i per les agències immobiliàries en particular, convertides en autèntics censors de l’ordre establert. Quin sentit té denunciar que hi ha cases sense gent i gent sense cases, si constantment s’obvien els culpables polítics de la situació (la propietat privada arreu allà on sigui) i quan s’acusa als responsables econòmics hom s’oblida del 98% d’aquests, entretenint el públic a parlar sobre legislacions bancàries absurdes i avorrides?

 

A més, els «habitatges socials» o «lloguers socials» no tenen cap mena de característica que els distingeixi positivament del lloguer “normal”, més aviat al contrari. Només suposen més paperassa, passar pel cedàs dels assistents socials (que també actuen de censors i garants de l’ordre establert) i demanen una estabilitat a la població que si no pot fer-se càrrec del lloguer habitual, tampoc no se’n pot fer del «social». El preu del lloguer, la/-es fiança/-ces, etc., són exactament les mateixes a excepció de l’infame pagament d’una mensualitat a l’agència que ha contractat el propietari, els famosos (cínicament anomenats) «honoraris» que els propietaris fan recaure un cop més sobre els treballadors, amb mil i una excuses (quan són ells, els propietaris, qui han contractat uns serveis, els de la gestoria immobiliària), com d’altres casos d’abusos diversos (obligació de pagar els Ibi, etc.).

 

En definitiva, reclamar un absurd dret a l’habitatge o proposar solucions contradictòries com les dels anomenats habitatges socials només serveix com a maniobra de distracció per entretindre el públic i anar passant fins la propera remuntada econòmica. No és precisament casualitat que aquelles organitzacions que més s’estan destacant en reivindicacions d’aquesta llei es caracteritzin pel seu espanyolisme desinhibit.

 

El que convé a la classe obrera són objectius encarats a la superació del capitalisme, a l’abolició de l’explotació a la qual es veu sotmesa i no pas a garantir-li una simple supervivència ignominiosa.

 

Aquest mes de juny ja ha fet dos anys de la reforma de la llei d’habitatge que ha permès retornar als anteriors tres anys de durada de l’anomenada pròrroga mínima (o sigui, el temps mínim pel qual l’arrendatari està obligat a llogar l’habitatge) enlloc dels cinc anteriorment establers, ha imposat l’elaboració de llistes negres a disposició dels propietaris sobre els treballadors que no puguin pagar i en facilita els desnonaments, els endeutaments i la persecució judicial.

 

La denúncia constant de tal agressió a la classe obrera sembla que no està a l’alçada dels qui se les emmenen amb lloguers socials i drets abstractes d’habitatge.