Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

11.09.2016

 

Crida

 

Per a un nacionalisme català

 

Tots els projectes independentistes immediatistes, que creuen en una independència fruit d'un procés electoral, sigui d'un referèndum, sigui d'una consulta, sigui d'unes eleccions o sigui d'una miraculosa declaració unilateral d'independència estan abocats irremeiablement al fracàs.

 

Amb els fets a la mà se'ns podrà objectar que tan o més fracassats som els que propugnem una independència revolucionària, els que defensem amb totes les pantalles i escenificacions que es vulguin, que la independència només pot sorgir de l'enfrontament. Certament. Però almenys no enganyem o no ens enganyem. Perquè que ningú tingui cap dubte que els dirigents d'ERC i de CDC saben perfectament que la independència no és possible en les condicions que ells defensen. Per això és tan ridícul de veure com tot l'estol d'independentistes o autodeterministes els orbiten desesperadament demanant-los fermesa, implorant-los rapidesa, exigint-los catalanitat i... independència en les idees i les accions. No s'han adonat que la tasca del nacionalisme no és fer de crossa dels eterns aliats d'Espanya ni obrir els ulls suposadament clucs als compatricis, sinó clarificar les posicions organitzant i projectant les pròpies forces. És a dir fer aflorar l'enfrontament. Un enfrontament que ja existeix i del qual els catalans en sortim cada dia anorreats i vençuts. No vencerem si ens amaguem l'enfrontament tal com realment és.

 

Però el problema de tot plegat ve de més lluny. Mentre escrivim aquestes ratlles hi ha manifestacions a Barcelona i en alguns altres pobles. Però on són les manifestacions al País Valencià? O si es convé amb nosaltres que una manifestació per la Diada Nacional ha de ser a la capital del país, encara on són els actes previs, les campanyes, les crides, les convocatòries, en fi l'organització nacionalista a València, a Mallorques, als Comtats del Nord on per cert sí que hi va haver ahir dia 10 una manifestació de públic semblant, per a implorar un nom ridícul per a una regió vergonyosa? On són? Com cada any enlloc. Perquè com dèiem sumont el problema ve de lluny. Malauradament no hi ha hagut mai a Catalunya un nacionalisme català. Hi ha hagut i hi ha encara catalanisme, però no pas nacionalisme català. Per a ser justos haurem de reconèixer que hi ha hagut catalans nacionalistes, sovint només il·lustres, eminents, però no pas per això podríem parlar de nacionalisme. Caldrà fer esment també del poble, que en la seva vida ha mantingut una actitud espontània nacionalista, actuació inconscient sovint molt més lloable que la d'alguns d'aquells primers eminents (sortosament no pas tots, és clar). Però dir-ne de tot això nacionalisme és fer volar coloms. Posarem alguns exemples perquè se'ns entengui bé. Podríem qualificar de nacionalista un Batista i Roca, un Ballester i Canals, un Joan Fuster o un Joan Coromines, posem per cas, però com ens ho faríem per a fer quadrar aquest qualificatiu a un Valentí Almirall, un Prat de la Riba o un Rovira i Virgili? Aquells sempre pecaran de no haver organitzat políticament res, mentre que aquests van intervenir obertament en política per a reivindicar altres coses que no pas la independència. I que consti que ací creiem que no podem renunciar a llur llegat, ni al dels uns ni al dels altres; això sí: ben entès. Si són més mereixedors del qualificatiu nacionalista que no pas el poble és perquè realment ells varen ser conseqüents almenys ideològicament. Tenien consciència nacional, mentre que el poble la consciència nacional la tenia, però desorganitzada i espontània com era, degenerava aviat en una mena de caràcter del qui s'enfronta als castellans o als francesos senzillament perquè no els entén, perquè l'ataquen, l'amenacen, l'insulten, vaja, tot allò que sabem que ens han fet i ens fan. Un terme mig l'arribà a representar el PSAN, però la desorganització que representava aquest pseudopartit i la feblesa i errors ideològics que cometé no permeteren que el nacionalisme il·lustrat, per dir-ho així, arribés a poder donar la mà al nacionalisme vulgar.

 

Però recuperem el fil on l'havíem deixat. Com pot ser que no cridi mai l'atenció a ningú que en cada Onze de setembre, Diada Nacional (com es pot veure amb majúscules), no hi hagi ni un sol acte, ni una sola campanya, ni una sola crida, fora dels límits de la Comunidad Atonoma de Cataluña establerts i definits per la Constitución española!

 

Com pot ser que qui es vol nacionalista accepti sense fer-hi dos mots la legalitat jurídica espanyola com a motllo principal per a emprendre un procés d'independència? Com es pot apel·lar al dret internacional quan no es té capacitat ja no per a bastir i defensar un dret català (un dret català modern, és clar, i aplicat de facto en una organització política) sinó ni per a pretendre'l o ni imaginar-se'n la necessitat? On és la reivindicació fonamental de la unificació nacional, sense la qual és ben eixorc reclamar la independència? El nacionalisme ha estat tan arraconat a Catalunya que de fet ja fa anys que del que es parla és d'independentisme, i no pas de nacionalisme i si mai s'ha parlat de nacionalisme ha estat per a referir-se a projectes tot lo més autonomistes o, si tenim en compte el discurs d'alguns grups minoritaris, per a referir-se a cert romanticisme amarat més que res de localisme i contradiccions antinacionals.

 

Com dèiem, això ve de lluny. Com es pot pretendre alliberar una nació que no se sap ben bé ni quin nom té, o que en tot cas es pretén que tingui un nom de despatx de notari acastellanat com és el trist Països Catalans? No sabem per quins set sous hom no s'ha servit dels mateixos arguments per a defensar la denominació llengües catalanes en lloc de llengua catalana: una terminologia que s'escauria molt més a un projecte que diu defensar la constitució d'un estat per a la CAC que dèiem abans. Segurament la resposta concreta en aquest cas és perquè s'ha arribat més lluny encara que en el nyap del Països Catalans en permetre anomenar valencià la llengua i no el dialecte.

 

Amb aquest panorama de desorientació mental i desorganització política és ben natural que no hi hagi cap voluntat de redreçament. L'actitud política de la massa es redueix a deixar fer sempre als altres, a uns tercers, renunciant a dirigir mai res i (amb una mica de sort) reclamant de ser dirigits, mentre que quan s'engresca a fer alguna cosa no depassa mai el pla teòric més bàsic i elemental del creure com a pobres infants que l'enemic té la gent enganyada. En tot cas la gent no està gota formada, començant pels qui pensen així, i hi ha unes classes socials preponderants, i unes altres de sotmeses, amb uns interessos ben concrets i més o menys visibles i més o menys oposats que fan que les coses siguin tal com són i no sigui pas ben dolç d'esbrinar. I ni la competència política més aferrada a la pràctica ni el pur intel·lectualisme no hi podria fer res.

 

Si no nacionalisme, el que sí que hi ha molt a Catalunya és localisme. Prova eloqüent del que diem és el poti-poti de les CUP (ens referim a la part catalana, és clar). La repulsió d'aquests sectors, com la de la resta de desorganitzats que hi ha escampats pel país, per a tot allò que té vocació nacional és una norma: el País Valencià o les Illes són una molèstia inoportuna al procés d'independència (fiscal), València i Barcelona i l'àrea metropolitana són menyspreats com a focus de castellanitat enlloc de sentits com a llocs propis a defensar, l'estàndard s'ha fet sense tenir prou en compte el País Valencià, cada territori històric té el seu ritme, ja que són realitats diferents etc. En un mot: tot el que accepten de grat o per força d'Espanya i de França els representa un problema des del moment que es formula unitàriament des d'una òptica catalana. Que es pugui incloure Alacant o Menorca dins de Catalunya és un problema, però en canvi no hi ha cap dubte que formen part d'Espanya. És clar que hi ha qui també fa veure que ho rebutja tot plegat. Dit amb unes altres paraules, hi ha qui accepta i reforça el que hi ha de facto (els estats ocupants) i rebutja el projecte nacional català, només que per vergonya s'amaga rere la capa... ultralocalista. I de tots aquests prejudicis i inconseqüències no hi ha pràcticament ànima o organització que se n'escapi. D'aquest localisme viuen els traïdors d'ERC, CDC, BNV com en part ho fan alguns dels catalans que s'inserten a organitzacions castellanes com el PSOE, Compromís, MES, ICV, CUP o Podemos.

 

El nacionalisme català no pot ser presoner d'un independentisme que s'arrossega en un localisme cada volta més tronat, d'una irrisorietat ideològica de pena.

 

És absurd de continuar matisant els projectes antinacionals d'aquest país, siguin els de Compromís, els del PSOE, els d'ERC-CDC-CUP, com el de qualsevol altre regió perifèrica ocupada i absorbida per Espanya o França, perquè l'únic que pot salvar Catalunya de la destrucció i desaparició total és la constitució d'un estat independent. Però un estat independent només es pot construir amb una sola organització independent, i encara no avui per demà. La construcció d'un estat és una cosa molt més profunda i sòlida que unes eleccions efímeres o un referèndum. Els referèndums d'independència (ho hem dit moltes altres vegades) només escenifiquen jurídicament allò que ja és una realitat material (veg. la Guia del procés, sobretot al darrer punt, sobre el referèndum). El que ha de permetre erigir un estat és una força social hegemònica, no pas una força eventual, plena de càlculs tàctics i acrobàcies publicitàries, com la que vol fer creure per exemple que els castellans mouran un dit a favor de Catalunya si els venem que viuran millor o els diem que es faran politiquetes (socials, en diuen?). I aquesta força a Catalunya avui no hi és. I no hi és sobretot perquè ningú més que nosaltres, ningú més que Germania, té la maduresa ideològica per a expressar-la ni que sigui en forma d'esbós de projecte. Un esbós de projecte que no podrem pas posar a la pràctica, és clar, sense encaixar amb el nacionalisme adormit a la massa del poble, i sense el seus millors homes. Des d'ací els cridem a ser dignes del la seva pàtria en una tasca que depassa les menudeses dels projectes regionals de Catalunya en els quals el nacionalisme no hi té res a reprémer. Des de Germania els cridem a erigir entre tots un nou corrent polític a Catalunya: el del nacionalisme català.

 

 

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió