Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

10.08.2016

 

Anàlisi

 

Què és el feixisme i qui el feixista

 

A propòsit de les darreres declaracions d'una tal Núria Alabao en les quals deixa anar que ERC «té un passat feixista», recuperem un article d'anàlisi sobre el llibre Història del franquisme a Catalunya, del professor Martí Marín, sobre la definició i aplicació del concepte feixisme i derivats.

 

  El senyor Martí Marín acaba un seu article que hem pogut llegir, arran de la controvèrsia generada recentment sobre si el PSOE bascula o no cap al feixisme, afirmant, sarcàsticament, que el fet de ser xarnego potser l’immunitza d’odiar. El tema no és banal, com sembla, respecte a la resta de l’article, ja que l’autocomplaença a base del suposat victimisme xarneguista no deixa de ser una peça més del discurs castellanista que com a ideologia dominant s’infiltra arreu i es reprodueix sota formes diverses, a primer cop de vista aparentment oposades o oposables. Es tracta de fer-se les víctimes d’un suposat «feixisme» català, sospitosament abans que ningú els ataqui o els digui res de res. Un «feixisme català» que un historiador com ell ens hauria de dir on el veu. Nosaltres no l'hem vist mai, enlloc, ni tan sols en determinats grups etnicistes o racistes catalans, que en tot cas, ben analitzats tot lo més propugnen ideologia de dretes, fins un racisme, però un racisme no supremacista i fins i tot més aviat d'esquerres (a tall d'exemples podríem citar els respectabilíssims Josep A. Vandellós, Rossell i Vilar o el mateix car Alexandre Deulofeu). En tot cas, segons aquests elements el «feixisme català» denigraria, discriminaria, uns suposats xarnegos, fills mestissos (sic) de castellans i catalans.

 

Una suposada definició per xarnego només la trobarem en algun diccionari etimològic, si és el cas, perquè com qualsevol lingüista rigorós sap, xarnego és el nom que reben els colons espanyols de Catalunya, altrament anomenats castellans, i segons la moda o l’argot, referits amb el nom de quillos, quinquis, xusma, etc. Heus ací diversos eufemismes utilitzats sovint per qui ha après bé que a Catalunya existeixen uns innomenables, que són els xarnegos, els castellans, aquells que parlen castellà com a primera llengua, que com a tals viuen a Catalunya: una font, entre moltes d’altres, de la qual l’imperialisme castellà ha begut, com d’altra banda (no ens hem d’estranyar pas, ni menys posar el crit al cel), beuen tots els imperialismes colonialistes(1).

 

És evident, però, que la ideologia dominant no només s’escola per entre els castellans, com a cultura estrangera que es ve a imposar a Catalunya. Tants sabem que han estat els castellans no xarnegos, que per tant han vingut a estimar Catalunya i són catalans com el qui més, i tants els burgesos catalans franquistes declarats, molts dels quals organitzaven la importació de castellans, sobretot des d’Andalusia, per fer-los treballar a les seves fàbriques, des del inicis de la dictadura espanyola de Franco. El punt de trobada entre la burgesia catalana i l’imperialisme espanyol era justament la colonització de Catalunya amb la superpoblació relativa acumulada a Espanya pel fracàs de la seva economia i polítiques.

 

Ja aleshores, cap als anys 40-50, la fanfarroneria autàrquica i supremacista espanyola sobre les colònies adjacents d’Espanya feia aigües tant en el vessant econòmic de l’autarquia, com en l’intent de controlar la colonització de Catalunya a la italiana, segons el model feixista italià aplicat a les colonitzacions africanes. Un exemple d’aquest intent és el decret de 1951 tant sovint brandat per Martí Marín, segons el qual es feia retornar els castellans que a Catalunya no poguessin demostrar que hi treballaven. Actitud, aquesta, que trobaria ben poc ressò al si d’un imperialisme espanyol en procés de modernització (o, potser més ben dit, d’adequació) als anys 50 i que com l’erudit historiador Carles Santacana s’ha encarregat de demostrar des de ja fa ben bé una quinzena d'anys, es transubstanciaria ben al cap de poc amb la incentivació d’aquesta colonització demogràfica(2). Fa una dècada que el senyor Marín ens delectava en publicar la seva obra Història del franquisme a Catalunya, on entre d’altres perles defensa que «els projectes del règim per a desindustrialitzar Catalunya  mai no varen existir», sinó que són pura llegenda de qui veu fantasmes allà on no n’hi ha. Molt semblantment a allò que avui un hom pot sentir en boca de determinats partits feixistes (com Ciudadanos –feixistes, sense permís del senyor Marín), segons els quals allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya i allò que fa mal a Catalunya fa mal a Espanya (per exemple quan diuen –diuen!– que estan a a favor del corredor Mediterrani), perquè devem ser una unidad en el destino, Marín afrima que una tal actitud del «règim» haguera estat suïcida, perquè era «matar la gallina dels ous d’or». Nosaltres no sabem si les actituds del règim eren o no suïcides, però el que sí que sabem és que per a desindustrialitzar Catalunya, Espanya no només va fer tot allò barroerament possible, sinó que se’n va sortir prou bé, malgrat de l’escassetat de recursos de què l’estat espanyol disposava des de la pèrdua de les colònies d’ultramar, per a aquests seus projectes, per la qual cosa és cert que es pot dir que si bé va fracassar en l’intent de desindustrialitzar Catalunya, diguem que el que sí que va aconseguir brillantment va ser embarrancar-la en un esllanguiment i un subdesenvolupament tals que, de fet, encara avui en paguem les conseqüències(3). Això sol ja basta per a demostrar el projecte que Marin nega.

 

No ens endinsarem, però, ara, en les menudeses del llibre, com pugui ser la justificació recargolada que es fa del fet que els empresaris catalans preferissin contractar catalanoparlants enlloc de castellans(4) en temps de Franco, o com que no ha existit mai cap «genocidi cultural» contra Catalunya(5), ni en d’altres estirabots que s’hi poden llegir. Ja que la controvèrsia sembla que va de feixisme, parlem d’una de les tesis troncals del llibre, que és justament la definició d’aquest concepte, per Marín. Marín defineix el feixisme com «un llarg procés de construcció política que havia de portar a superar els perills de la democràcia i l’"amenaça" del comunisme, conservant el sistema econòmic capitalista i construint un sistema social en què tothom hi estigués integrat de forma “ordenada” seguint un model militaritzat». Aleshores afegeix: «calia que el sistema se sostingués sobre plantejaments nacionalistes i imperialistes exacerbats, per poder excloure alguns sectors de la societat i cohesionar la resta en la seva persecució i en la conquesta d’un imperi». Més enllà de certes contradiccions evidents encloses en aqueixa definició, aquí veiem que Marín inclou l’element imperialista al feixisme com a element artificial cohesionador. A més, no s’adona que justament com que no va ser l’element artificial que ell diu, sinó l’element original, justament i només per això l’estat espanyol es diferencia dels contemporanis feixismes italià i alemany, quan aquests triomfen en l’aspecte en què Espanya fracassa, que és justament en la dominació d’altres nacions. Aquesta premissa seva, que condemna l’imperialisme a un paper diguem-ne subaltern, l’obliga a atribuir els pactes amb el comunisme d’Alemanya o la tolerància inicial amb els jueus d’Itàlia, o la liberalització franquista, a mostres sorprenents de l’«autoritat del líder carismàtic i infal·lible». Sense comentaris.

 

Sembla evident que negar allò que és clau per a entendre el feixisme porta a complicacions estranyes. Reconeguem que no tenim gaire espai, ni temps, ni segons com es miri, ganes de definir feixisme, sobretot sense fer un repàs exhaustiu sobre el que ja ha estat dit o deixat de dir. Així i tot, veiem la definició de Marín i trobem que no és la que tenen els pobles colonitzats, els pobles que són objecte de la violència supremacista d’uns estats estrangers invasors. Perquè que ningú tingui cap mena de dubte que així com l’imperialisme és la peça clau del feixisme (vist concretament, fàcticament, sense diguem-ne abstraccions socials, que el fan salvador del mode de producció capitalista, la qual cosa no neguem pas), qualsevol imperialisme que tingui lloc en un context capitalista és supremacista i militaritzat i, per tant, en qualsevol cas conté els elements que el mateix senyor Marín (i segurament qualsevol) accepta com a definició de feixisme(6).

 

Per tant, ací la qüestió rau, com sempre, en allò que a tothora, sense pronunciar-ho, és el centre gravitatori de totes les referències: en si s’accepta o no que Catalunya ha estat i està essent colonitzada per, en aquest cas, l’estat espanyol i, doncs, pels castellans. Acceptat això, s’entén perquè el PSOE no només bascula cap al feixisme, sinó que de fet mai ha deixat de ser-ho, de feixista, a Catalunya i... pel que fa a Espanya, no ho sabem ni ens interessa. Ací les coses són clares: qui treballa per a la castellanització de Catalunya, treballa en un projecte imperialista i, doncs, feixista. Les coses són clares. Les coses i els conceptes, baldament la definició forçada de xarnego, que cap català fa servir. Una definició, val a dir, que és pròpiament xarnega. Una definició interessada dels espanyolistes, la del mestissatge i altres romanços...

 

Però vegem fins on arriba el confusionisme i el potibarreig d’idees, que quan el senyor Marín posa el crit al cel perquè es tracta de feixista al PSOE perquè considera que els «veritables feixistes» es queden sense qualificatiu i se'ls banalitza, el senyor Marín, bo i exemplificant-ho en «el quadre complert de la política espanyola», repassant els qualificatius que aleshores caldrien per a matisar el feixisme del PP etc., posa d’únic exemple de «veritables feixistes», els de PxC (Plataforma per Catalunya), davant la qual cosa cal fer-li veure que aquests no formen part del quadre de la política espanyola sinó catalana, si no és que es referia, el senyor Marín, al fet que siguin espanyolistes, la qual cosa sí que els inclou aleshores a la política espanyola, concretament a la política exterior o de colonització i que, certament, això equival a parlar de feixisme.

 

A partir d’aquí, podríem anar desgranant tots els comentaris aberrants, un per un, que va fent el senyor Marín. El professor es demana si mostrar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata. La resposta: la qüestió no és demostrar-se hostil contra el catalanisme, sinó contra Catalunya. Hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents?, ens demana. Doncs sí. Justament els dolents, són el maquillatge dels imperialismes, els agressius, els que serveixen els estats a fi d’acomplir projectes imperialistes. Al capdavall l’error d’arrel rau en anomenar nacionalisme a l’imperialisme, només perquè exalça una idea de nació per contraposar-la a les que sotmet, i només per això. Recomanem al senyor Marín que no pateixi tant pels segovians o pels salamanquins (habitants de les ciutats castellanes de Segovia i Salamanca), quan les víctimes de l’imperialisme espanyol, (del feixisme, per tant) acusen aquest imperialisme espanyol de feixista, perquè, segons ell, s’està insultant els espanyols d’Espanya (especialment, sembla, els segovians i els salamanquins?). De nou, doncs, fent-se l’orni de tot plegat, o no sabent-ne de la missa la meitat, com si iguals fossin els espanyols d’Espanya, que no ens interessen per a res, que els xarnegos que hem de patir diàriament a Catalunya, entre d'altres llocs també a les facultats d'història.

 

Finalment, es demana si els castellans d’Espanya (és a dir els no assentats a Catalunya) no poden ser el que vulguin, igual com ho poden ser (veges quin sort!) els catalans. Doncs bé, pel que sembla els catalans no podem ni tan sols ser catalans, si ens atenem, entre moltes altres coses pròpiament polítiques, a la ideologia dels qui el que acaben fent és propugnar (amb brometa riallera marinera o seriosament) la idea determinista encoberta que tenir cognoms d’origen castellà és igual a no odiar, la qual cosa s’hauria de correspondre amb la igualtat que sospitosament no revelen mai aquests mateixos, i és que tenir els dos cognoms d’origen català és suspecte, si no directament sinònim, de persona que odia, de nazi, de feixista. Ens demanem qui banalitza les coses, aleshores, amb brometes innocentment sarcàstiques i sobretot, vista la definició de feixisme. A qui serveix una tal banalització? Als interessos dels colonitzats o als del colonitzador?

 

 

 

 

(1) Fer la llista, ni que fos estrictament contemporània, dels imperialismes colonials que s’han servit de colonitzacions demogràfiques fóra una pèrdua de temps i de paper i tinta, havent-hi com hi ha nocions de cultura bàsica que suposarem al lector. Perquè no sigui dit, però, basti esmentar els russos establerts a Ucraïna, als països bàltics, etc., els xinesos al Tibet, amb els Uigurs, etc. (un et cetera que inclouria fins a cinquanta nacions llargues!), els israelians amb Palestina, els francesos a Còrsega, els anglesos a Irlanda o els Italians que amb Moussolini –ja que parlem de feixismes– enviaren a Eritrea etc.).

 

(2) Carles Santacana, El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento, Catarroja, Afers, 2000.

 

(3) Si el nostre lector ens demana altres exemples, heus ací un d'allò més clarificador: el de la incipient indústria aeronàutica, que va ser desmantellada i enterrada completament.

 

(4) Davant d’això, només direm que o bé es tracta d’una fal·làcia repugnant vista amb els ulls de qui (ahir i, encara més avui) ha estat i és ultratjat i reprimit per parlar català (sobretot a la feina, amb acomiadament), o bé és cert, i aleshores no sabem ben bé on és el problema.

 

(5) Heus ací on ens condueix la teoria idealista de la nació, tan professada per tothom avui, que la iguala a identitat. Marin n’extreu que com que la nació és una abstracció (una creença), aleshores no pot ser un objecte i, per tant, no existeix cap genocidi cultural. I és que els primers que cometen un greu error, són els que parlen absurdament d'això de «genocidi cultural», com si el genocidi no hagués estat com el que és en la seva definició i la qüestió concreta en la cultura catalana no fos sinó un reflex, també del fracàs relatiu del genocidi real, literal.

 

(6) O sigui, s’entén que això no és vàlid per a casos d’imperialisme feudal, tributari, etc., cada vegada més un fenomen del passat.

 

 

 

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió