Portada
Campanyes Documents Articles contacte@germania.cat Agermana't

Sobre els «anticapitalistes» que defensen el capitalisme

 

La crisi econòmica capitalista també comporta una crisi política, manifesta en el discurs infantil i immadur dels anomenats «anticapitalistes». Sobre quins mínims cal bastir una autèntica revolució que enderroqui el capitalisme? Aquest article n'enceta alguns.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Que la classe obrera passa per una crisi política és indubtable. Que és una crisi greu sembla evident. Ara bé, greu o lleu, l'empitjorament de la situació tant de la classe obrera com popular és acceptada per tothom. Mentre les causes i l'origen d'aquesta crisi organitzativa es perden en qüestions històriques i teories llunyanes, les conseqüències s'apropen tan ràpidament que depassen la capacitat de reacció dels treballadors. Davant d'aquests dos factors com són la crisi organitzativa i les noves agressions a la classe obrera, s'escampa i pren força la concepció segons la qual cal una resposta com més popular i àmplia millor. Amb aquest objectiu i com a mesura de pedagogia política contra la crisi organitzativa, cal estendre un «moviment» de reivindicacions polítiques immediates, reivindicacions «properes» a les masses, «des de baix», des de «viles i ciutats», que ja se sap que «el municipi és la institució més propera». Les velles conegudes reivindicacions polítiques que ofereixen «resultats palpables» a les masses són a l'ordre del dia. L'organització que en deriva té una vocació àmplia, «horitzontal», «popular», potser fins i tot «ciutadana», que es fa accessible a la massa del poble i, val a dir, a la massa dels policies. I és que lluny del que sembla, aquesta concepció que rebaixa les reivindicacions polítiques al localisme, a l'immediatisme, i que deixa l'organització en mans de moviments de masses amorfes, no és precisament cap resultat de cap plantejament especial davant la crisi organitzativa popular ni davant les agressions politicoeconòmiques burgeses, sinó que més aviat n'és la causa principal. Per tant, la causa i origen de la forta desorganització obrera, de l'alt grau de desorganització popular, a més d'entre les raons materials històriques llunyanes, s'ha de buscar en l'anàlisi teòrica i els objectius polítics, en una paraula, en la ideologia que alimenta al moviment obrer i popular. L'anàlisi científica més superficial de la crisi econòmica capitalista i la confrontació amb aquesta ideologia pretesament revolucionària ofereix una bona ocasió per a observar-ne clarament la naturalesa.

 

Des d'un punt de vista economicista tot el problema teòric de la crisi es redueix a un simple desajustament entre despeses i ingressos. I la veritat sigui dita, partint de relacions de propietat capitalistes, les retallades plantejades per la dreta burgesa no tenen gaire marge. Entrar en debats sobre una retallada per la dreta o per l'esquerra és perdre el temps o en el millor dels casos perdre's en l'arbitrarietat mateixa que ens ha portat fins aquí. És cert que el marge és aplicable ací o allà, que pot recaure en els treballadors rasos o en els directius, per exemple, però amb què es pot basar la decisió de qui i en quin nivell s'apliquen mesures com una retallada pública o un acomiadament d'una empresa privada qualsevol? Amb res fora de l'arbitrarietat econòmica i política. I això inclou tant les propostes alternatives de cara a la galeria i favorables a la màfia pròpia dels partits d'esquerres (burgeses), com la clemència respectiva implorada per sindicats. Pel que fa a les lluites generades, i malgrat les idolatracions i exalçaments de l'endarreriment polític de les masses, aquestes batalles parcials per ara no passen de ser mobilitzacions de reacció immediatistes, estretes i per tan ben poc eficaces, que torna a ser tant com dir que cauen en l'arbitrarietat. Si el lector vol exemples només cal remetre'l a tota la recent bateria de propostes sindicals més diverses de cara a les meses de negociació, a la darrera gran proposta de limitar certs salaris a 5000 euros (mensuals!) o a les desenes de propostes de sindicats majoritaris i minoritaris en tots els sectors de reduir tot d'assignacions de plusvàlua que hom es fa rere excuses tècniques i jurídiques d'allò més envitricollades en uns nous nivells que no se sap ben bé a què responen i que no poden ser enteses amb tot plegat sinó com una burla arrugant a la intel·ligència del poble treballador. En definitiva, malgrat tots els enfrontaments polítics que aparentment alimenta la crisi, a hores d'ara ningú ha assenyalat les causes principals de tot aquest desgavell. Al contrari, les propostes de les esquerres, en ser propostes només de les esquerres burgeses, matisen (no necessàriament per bé, val a dir) l'acció de la dreta, i amb això en fortifiquen les concepcions de fons.

 

A ningú se li sent dir que en primer lloc els problemes financers de l'estat són conseqüència de la crisi del dit sector privat, igual com la crisi del sector financer és derivada també de la crisi del sector industrial, malgrat que tot plegat justament es presenti invertit. A ningú se li sent dir que les retallades no són necessàries ni els acomiadaments inevitables com sembla donar-se per fet. A ningú se li sent dir que el capital ha augmentat els beneficis enormement i que això és justament el què ha portat a la crisi. A ningú se li sent que la força de treball ha incrementat la seva productivitat social de manera inaudita i que és per això que ha esclatat la crisi. Això té conseqüències en l'organització del capital i efectivament pot provocar una concentració d'aquesta millora productiva fora de les nostres fronteres nacionals cap a les metròpolis capitalistes, i més en una situació colonial com la nostra, la qual cosa pot fer baixar la nostra productivitat, si més no de manera relativa a la nova productivitat global més alta. En un cas com el català, com a segona perifèria que és (perifèria europea més perifèria espanyola), el país s'allunya fàcilment per sota del nivell imposat pel centre capitalista, en el procés d'aprofundiment de les diferències de productivitat en una llei d'esglaonament imperial segons les situacions geopolítiques, la qual cosa li reserva un paper de proveïment de mà d'obra al centre capitalista, de producció de mitjans de subsistència (indústria dels anomenats «béns de consum» i no de mitjans de producció) i de desenvolupament industrial colonial (indústries agressives i dependents –químiques, nuclears i energètiques en general, turisme, prostitució, hostaleria, drogues, comerç, restauració, etc.–), mentre duri la fase recessiva. La fase de calma i nova expansió és més difícil de preveure si s'ha de produir en termes capitalistes. Però sigui quin sigui el paper concret que tot plegat reserva a Catalunya, la productivitat global hi ha augmentat, i això la col·loca com a tothom en una millor posició si sap jugar bé les cartes. Lluny del que la teoria política burgesa diu arribats en aquest punt de la discussió, les cartes es jugarien millor, aquí com a tot arreu, amb una política socialista i un context capitalista que no pas amb les polítiques burgeses. I encara si hom oposa la disminució relativa (que no absoluta) de la productivitat catalana suara citada, també és cert que només una política socialista pot augmentar-la significativament. I això començant per aplicar plans successius de reformes, el primer dels quals, immediat, hauria d'incloure algunes mesures essencials com l'abolició de les estructures directives capitalistes i màfies corresponents de càrrecs, assessors i tècnics improductius, i la substitució per òrgans competents de treballadors, la simplificació tècnica i equiparació salarial pels estrats obrers superiors, un primer repartiment de la feina per augmentar l'ocupació, increments salarials dels estrats que hagin quedat fora de les equiparacions derivades de les reformes tècnicoadministratives (és a dir dels estrats inferiors de la classe obrera), abolició del dret d'herència i una reforma fiscal progressiva, tot dins l'estricte compliment amb els compromisos adquirits prèviament amb el capital internacional; un segon pla aprofitarà l'augment d'activitat econòmica del primer pla i augment conseqüent d'ingressos de l'estat i inclourà la inversió prioritària en l'extensió de la formació popular en tots els graus i la generalització i elevació del nivell de la formació universitària. Un tercer pla s'orientarà a l'equiparació salarial de tota la classe obrera catalana i a l'extensió del treball obligatori, sempre complint l'estabilitat amb els compromisos adquirits amb el capital internacional. Vet aquí alguns punts d'una proposta científica que no es basa en cap arbitrarietat política ni mafiosa sinó en les lleis del valor i en la tendència històrica que desplaça i substitueix la classe capitalista per la classe obrera en la direcció i organització de la producció. Tendència que entre d'altres maneres es manifesta avui amb una crisi sindical d'arrel corporativista. Aquesta crisi fa que per una part potser no majoritària però cada vegada més gran de la classe obrera, la retòrica sindical i política de les esquerres burgeses a més d'avorrida els sigui totalment indiferent, per com és indiferent per la classe obrera la manera com la classe dominant es reparteix la plusvàlua, si amb imports de complements específics, si extraordinaris, que si dietes o qualsevulga. Una part molt important d'aquesta classe social està preparada i és prou madura com per substreure's d'una vegada per totes del llast corporativista que n'alimenta la divisió i la competència, i que l'obliga a negociar les seves condicions laborals per separat i abandonant una visió política i nacional. És la part avançada de la classe obrera. La que avui se'ns presenta rere una forta inestabilitat i temporalitat. I és d'aquesta part i amb aquesta part d'on sorgeix a poc a poc la minoria revolucionària que porta el futur a les seves mans. És aquesta la que s'organitza com a classe i és aquesta la minoria de la minoria que concentra el  potencial revolucionari. Una minoria de la minoria que passa políticament i organitzativament desapercebuda no pas perquè sigui endarrerida sinó al contrari, perquè és massa avançada per l'endarreriment polític i organitzatiu amb què es troba. Una vegada la crisi capitalista ha generat un primer fort impuls, és qüestió de temps i de maduresa ideològica que aquesta minoria es doti dels mitjans orgànics necessaris i s'enquadri políticament.

 

 Pel que fa a la burgesia, plena de contradiccions esclatants sobretot en temps de crisi, abocada a una campanya permanent per empetitir els obrers amb arguments catedràtics d'exhalacions irrefutables, ha enfrontat des de l'esclat de la crisi la seva ànima industrial a la seva ànima financera d'una manera prou clara. El sector industrial retreu al sector financer l'especulació enverinada d'ahir i la manca de crèdit d'avui, el sobreendeutament públic i privat, el tràfic de confiances mercantils d'agències dites de qualificació... i aquest li esgrimeix la baixa productivitat empresarial, l'anquilosament polític d'unions europees i estats membres o els desoris fiscals que hi tenen lloc. Tots dos es retreuen ara i adés la irresponsabilitat de l'un i de l'altre i s'emmenen en un joc d'ous, d'immoralitats i avarícies, que enfita la gent normal, pràctica i treballadora, i del qual finalment s'embeu algun despistat, dignat o indignat, ben o mal intencionat. El bombardeig constant i quantiós d'arguments des de les perspectives i argots més diversos, juguin al camp industrial o al camp financer o encara en qualsevol altre camp parcial subjacent o paral·lel independent, permeten que el públic espigoli d'ací d'allà per fer-se el que creuen ésser una opinió personal insubstituïble que molt bé encaixa amb l'individualisme liberal burgès de l'home que es fa a si mateix. No s'adonen però que en tots i cadascun dels raonaments propinats, contrastats, analitzats i fins contraposats en un cert immediatisme curt de mires, hi roman la mistificació que pressuposa «el mercat» i no el capital com a l'origen de l'explotació. Explotació que difuminen rere la façana d'un capital financer misteriós, enlloc d'assenyalar l'origen de la crisi en el capital industrial i en l'explotació del treball que té lloc al procés de producció. Però l'argumentari dels eminents comentaristes i més reputats economistes no depassa l'àmbit de la moral, de l'ètica suposada del mal ciutadà, al qual quedem tots els obrers reduïts en la seva retòrica de braços estirats i mànigues curtes, de manera que sentint-ne els discursos diria's si ben escatit tota aquesta faramalla més aviat que catedràtica no és catedralícia.

 

Qui no sap sortir de quatre estereotips malpresos de la lluita entre el capital financer i el capital industrial, com és el cas, acaba per ser el titella d'alguna de les parts. La cosa més curiosa és que aquests sequaços tan partidaris de la «coordinació assembleària», tan partidaris de l'«autogestió», de l'«autoorganització» com de qualsevol altre concepte que incorpori el prefix «auto-» o la paraula de moda del moment, a l'hora d'autodefinir-se políticament no saben sinó autoproclamar-se «anticapitalistes», «antipatriarcals», etc. Tan alternatius i radicals, tan rotunds, són aquests «revolucionaris», que sempre abracen les crítiques contra el capital financer, on totes les contradiccions capitalistes es capgiren i es camuflen, i eviten atacar el capital industrial, per interès o per ignorància. Només s'hi fixen com a reaccionaris, davant de tancaments empresarials, retallades, acomiadaments, EROs, etc., i només per clamar misericòrdia. No hi oposen cap alternativa, entre d'altres coses perquè qui no pot no vol. Si més no cap alternativa política, material. La seva alternativa és a tot estirar moral. Això sí, una moral que enlluerna a certs fills bales perdudes de la burgesia, de sensibilitats artístiques profundes, i que és l'enveja dels discursos catedralicis dels economistes burgesos. La seva retòrica política més madura descansa sobre la dicotomia de rics i pobres i en la substitució de la lluita de classes per l'oposició «més palpable» entre sectors públic i privat. La vèrbola que divideix la lluita suposadament anticapitsalista en mil altres bocins de lluites «més palpables», «més properes», més immediates, «antipatriarcals», «culturals», «nacionals», «lingüístiques», «alimentàries», «de gènere», «de classe» o de nombre i contrària a qualsevol autoritat organitzativa (que deu ser l'únic cas en què refusen el prefix «auto-») és potser el seu tret més característic i revelador.

 

 Aquest panorama ideològic tan miserable, tan absorvit, tan lliurat a les concepcions polítiques burgeses de l'economia i la societat no priva a qualsevol il·luminat de declarar unitats populars o fronts patriòtics. És clar que tampoc ningú mai ha privat que s'amagui teòricament aquesta feblesa ni rere curioses preteses «estructures organitzatives de moviment», ni rere façanes que de partit socialista només en tenen el nom.

 

 Més enllà dels que amaguen el cap sota l'ala, les coses són com són: l'expressió ideològica pròpia de la classe obrera és políticament nul·la, malgrat existeixi embrionàriament, inconscientment i en potència entre una majoria, sota formes múltiples d'una intuïció difusa. Però políticament s'anul·la i això comporta una manca organitzativa. Una cosa va lligada amb l'altra. Cap societat no es planteja tasques per a la resolució de les quals no hi hagi ja les condicions, que bé deia Marx. No obstant això, una de les primeres condicions indispensables és derrotar les concepcions organitzatives que imposa la burgesia a la classe obrera a través de prejudicis respecte al partit, la disciplina militant, el centralisme orgànic, l'homogeneïtzació política, el socialisme científic o el mateix materialisme dialèctic com a bases per a la formació política superior i la sistematització de la lluita. I això s'aconsegueix quan se'n desemmascara la ideologia de fons (que no és més que una excrescència de la ideologia burgesa), se l'assenyala amb el dit i s'hi contraposa obertament una proposta política acabada. Formulats així els objectius polítics amb coherència i base científica, l'organització tant idealitzada com combatuda pels que des de la impotència teòrica o pràctica a vegades més la reclamen i exigeixen, arribarà com aquell qui diu tota sola.

 

D’ençà de la crisi, la competència entre obrers s’ha traduït en un afebliment que aprofita la burgesia per a augmentar l’explotació al marge de la productivitat. A la foto, vaga dels obrers de Mahle el 2009, a Vilafranca del Penedès.

21 de gener de 2016

DECLARACIÓ. DECLARACIÓ DE GRANOLLERS

El capital industrial ha mostrat des de l’esclat de la crisi les seves contradiccions amb el capital financer. A la fotografia un acte impulsat per les principals patronals del sector del metall el febrer de 2009, per a reclamar facilitats financeres.

La creença que la crisi prové del sector bancari s’ha popularitzat i fa bona la màxima que la ideologia de la classe dominant és la ideologia dominant

Portada: Darrers articles Darrers document
Campanyes Documents: Manifestos Comunicats Anàlisis Declaracions Articles: Notícies Opinió