Les lliçons del 9 de novembre (12/11/2014)

Un cop consumada la maniobra coneguda com a 9-N, convé fer constar per enèsima vegada quina és la lectura que en fem els nacionalistes catalans, veient que com sempre aquesta és totalment absent, tant com absent és el nacionalisme en el panorama polític català, que no pas en el popular.

En primer lloc s’ha demostrat que la burgesia catalana no vol (entre d’altres raons perquè no té la capacitat d’assolir-la) la independència de Catalunya. Es vegi com més plagui, per manca de capacitat o per manca de voluntat, que tot és u, a la burgesia que impulsa i sosté aquest moviment regionalista espanyol no li ha ni tan solsament passat pel cap la possibilitat d’organitzar un referèndum que fos el primer gran acte d’independència jurídica del qual s’hagués pogut derivar una declaració d’independència en tota regla. Cosa ben lògica i madura, ja que la burgesia no podria defensar res de tot això. En aquest sentit retreure-li res és una pèrdua de temps i una absurditat. Però així i tot, com ho haguera hagut de fer si allò que organitzaven era explícitament una consulta, no pas cap referèndum, i se sotmetia a cosa feta a la legalitat espanyola? Com hi pot haver qui encara afirmi que ha estat una consulta feta contra l’estat, i amb l’estat en contra? S’han respectat i aplicat totes les regles de l’estat espanyol i això, entre d’altres raons, primerament perquè de fet ha estat organitzada per una part de l’estat, concretament per l’estat colonial instal·lat a Catalunya. Tothom sap que l’ha organitzada el govern de la Generalitat de Barcelona. En aquest sentit ha quedat molt i molt clar el paper de l’ANC com un conducte per on dirigir les masses, a les quals es va començar a enllaminar amb promeses d’independència, per anar derivant les movilitzacions cap al referèndum i finalment per a quedar-se amb una consulta (quan de qui depenia que es considerés referèndum o consulta no era de la metròpoli sinó dels organitzadors del tal efemèride).

Una altra de les grans diferències entre els regionalistes que han impulsat tot aquest procés i els nacionalistes que ens en mantenim al marge és la de les xifres. En aquest camp realment n’hi ha per treure’n conclusions contundents. Conclusions que la burgesia ha ofegat amb la difusió massiva de les seves fantasmades dels «ja hem guanyat»,  dels «ha estat un èxit» etc. En primer lloc, el fet que hagin votat a favor de la independència menys del 29% del que seria el cens (recordem que en aquest cas ampliat amb una franja de dos anys), és una notícia que no hauria de sorprendre ningú que sàpiga que els catalans érem a la CAC, segons dades de l’Idescat, un 31,02% de la població el mateix 2013 (un 36,23% el 2003!)[1]. Aquest encara no 29%, dèiem, doncs, no hauria de sorprendre ningú, si no és aquells que s’han dedicat i es dediquen constatment a fer el discurs pretesament paternalista de la inclusió dels castellans, d’acceptar la seva llengua, la seva cultura, a Catalunya, com un bé natural a defensar i a propagar. Per què una dada estadísticament tan contundent, tan clara, no mou ningú a condemnar els discursos castellanistes que s’han estat alimentant i s’alimenten encara? Doncs la resposta és perquè aquests discursos castellanistes no s’han impulsat mai per a acostar ni un sol castellà al moviment consultista sinó per a domar les masses que en tota aquesta maniobra de pressió ha de menester la burgesia catalana, en qui batega un odi espontani als castellans i a la castellanitat. Tants castellans hi ha que hagin pogut votar a favor de la independència com catalans hi ha en contra. Sí que en canvi cal afegir un percentatge de votants favorables a la independència, de catalanitzats (sobretot d’origen africà), que s’hauria de restar del percentatge de catalanoparlants independentistes. En tot cas no creiem que sigui una xifra substancial. Comptat i debatut, els nombres canten i les realitats s’imposen: al final resulta que l’afirmació i la reafirmació cent vegades i mil vegades que ser castellanitzats i fins ser castellans és la cosa millor del món que ens podia arribar a passar mai als catalans, no és prou perquè els castellans (sobretot els que ostenten responsabilitats de poder) no acusin al seguici de l’ANC (CiU-ERC-CUP, etc.) de considerar-los colons[2]. I en qualsevol cas nosaltres no veiem l’èxit per enlloc, sinó més aviat la confirmació de l’ensorrament nacional, d’un fracàs nacional, reflectit en una minorització cada vegada més gran del poble català, que ja enunciaven les  enquestes.

Què es podia esperar però d’un procés que ja havia començat girant-se d’esquena a la meitat de la nació, consagrant la divisió que Espanya imposa i atia entre les Illes, la Catalunya del sud, la franja de ponent i la resta del Principat? Què es podia esperar d’un procés que tant s’omplia la boca d’unitat, quan es prohibia explícitament que les Illes s’unissin (evitant la unitat, doncs) amb aquest procés i quan per contrast no estalviava en propganda castellana i castellanista, amb el pretext de no excloure ningú, etc.? I què es pot esperar d’una gent que ja només els queda implorar als castellans no ja que els permetin fer tal o tal acte polític o jurídic, sinó que votin sí a la independència en el «referèndum definitiu»? Aquesta és la independència de la qual parlen i per la qual es fan dir independentistes? Una independència que depèn i que és en mans dels castellans, tant dels qui ostenten responsabilitats de poder com dels colons rasos? 

Si alguna lliçó es pot extreure d’aquest 9 de novembre, doncs, aquesta és per damunt de tot que la independència no s’aconsegueix mai sense oposar una força com a mínim igual a la de l’enemic; que la independència només s‘aconseguirà com a resultat de la lluita literal dels catalans per a aconseguir-la. El punt clau, però, no és aquesta lliçó, que al capdavall sempre apareix i reapareix, i que no veu només qui no ho vol veure, sinó quins catalans estan cridats a sostenir i a dirigir aquesta lluita. I en això també ha reaparegut aquest 9 de novembre la impotència de la burgesia. A aquesta sentència tan evident hi ha qui oposa que el poble treballador tampoc és capaç de fer res més del que fa, i que no fa sinó seguir les ordres de Madrid; les directes els uns, o les filtrades per CiU-ERC/ANC, els altres. Però més aviat el que passa és que la burgesia es retrata i els treballadors no poden mai ser ells. I aquí tornarem a insistir-hi: el que ha quedat clar una vegada més aquest 9 de novembre és la impotència de la burgesia (que és qui decideix, qui talla el bacallà –s’entén que la part que ha dirigit aquest procés consultista, no pas la directament metropolitana) i que la seva primera obsessió per a mantindre i augmentar la castellanitat de les masses és en realitat la mateixa obsessió que té per a mantenir i augmentar la desorganització de les masses, dels treballadors, com a classe social a part, com a classe social independent. I això ha quedat clar aquest 9 de novembre, perquè s’ha fet més palès que mai que amb la democràcia burgesa només perdem i només podem perdre. Per si algú es volia fer o es feia el despistat les dades parlen soles. Només amb una democràcia del poble treballador, sense evidentment incloure al concepte ‘poble’ els colons i d’altres desferres socials, sinó doncs només els treballadors catalans i llurs extensions successives, es podrà guanyar. Amb unes altres paraules, només amb la imposició d’una minoria com som els catalans, sobre una majoria, es podrà i s’haurà de guanyar. I el fet que els catalans de classe obrera siguin una minoria d’una minoria no canvia les coses sinó que ben mirat les confirma.

Aquestes són doncs les lliçons del 9N. Qui les vulgui veure sabrà entendre que no s’hi valen ni DUIs, ni plebiscitàries, ni candidatures-estrelles, ni res que no sigui el sacrifici d’uns pocs patriotes. No calen ni tres ni quatre ni cinc milions de persones. Amb uns pocs cents de vers patriotes que actuessin com un sol home n’hi hauria ben prou i de sobres per començar a preparar la victòria sobre el camp de batalla. És immensament més fàcil això que no allò. Ara bé, som conscients que nosaltres proposem la lluita, proposem la independència, una cosa també immensament més sacrificada que anar passant 9-Ns, plebiscitàries i processos imaginaris, cercant en el fons sempre la protecció d’Espanya.


[1] L’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=15&V1=2&VA=2003&x=8&y=11. Esmentem ací de passada les tergiversacions triomfalistes que s’han fet comptant els mateixos votants amb els percentatges dels censos oficials espanyols.

[2] Vegeu les declaracions de l’última setmana del ministre Fernandez Diaz, a l’ABC, d’entre tantíssimes altres.