Defensant la immersió defensem el català? (13/09/2011)

Ara que una sentència judicial espanyola ha tornat a posar l’anomenada immersió lingüística al centre del debat polític, potser és moment de tornar a explicar aquest concepte, que amaga un projecte polític no gaire engrescador pels que parlem català.

Més enllà ja del fet, esclatantment evident, del fracàs de totes les polítiques dites de normalització lingüística, des del punt de vista d’un català normal, en les quals teòricament s’inscrivia i s’inscriu la immersió lingüística, el concepte mateix d’immersió per definir el simple procés per on tothom que ha après satisfactòriament a parlar una nova llengua ha de passar necessàriament, és fruit de l’intent de defugir i amagar un conflicte polític, un conflicte nacional.

En un article recentment publicat a Vilaweb, el president d’Omnium Cultural de Badalona, afirmava que ni a Badalona ni al país hi ha divisió per raons de llengua o raons nacionals. Igualment no gaires dies endarrera sentíem al dirigent de UDC, Duran i Lleida, afirmant que en aquest país la llengua mai ha estat motiu de conflicte. Podríem enllestir el bell paisatge, citant a Garcia Albiol, o altres dirigents, de Ciutadans, del PSOE, del PP, etc. dient que aquests debats identitaris són artificials, o d’ERC fent afirmacions exactes a les de Duran i Lleida o, encara, la famosa frase de l’actual rei espanyol, dient que mai ningú ha imposat el castellà a Catalunya.

Així doncs, per referir-se a un fet tan simple com que a Catalunya (o més ben dit a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a les Illes) els alumnes de parla no catalana rebin l’ensenyament majoritàriament (se suposa) en català, que és el que passa a Alemanya amb l’alemany, a Rússia amb el rus o a Turquia amb el turc, hom parla d’immersió lingüística. I és que ni a Alemanya ni a Rússia ni a Turquia hi ha cap conflicte nacional, si més no intern: allò conegut com a colonialisme o imperialisme. En tot cas és a la Soràbia, a l’Azerbaidjan o al Kurdistan on es pateixen conflictes nacionals. Igualment a ningú se li acut de parlar d’immersió per referir-se al mètode franquista d’ensenyament del castellà als catalans, etc., que aleshores, el nostre sociòleg, sociolingüista o científic expert especialista de torn en tergiversar la realitat ha d’anomenar d’una altra manera seguint la seva tònica del llenguatge tècnic, científic, supremament neutre i apolític: la submersió, en aquest cas. I així successivament cal anar aplicant a totes les fissures conceptuals de la ideologia popular, massa política per massa materialista, el mètode de la sociologia del doble fet de la qual parlava Gramsci, on es repeteix dues vegades un mateix fet, una vegada com a fet i una altra com a llei, fórmula, concepte, etc. I de l’imperialisme en diuen globalització, del colonialisme en diuen nacions unides, de l’espanyolització en diuen bilingüisme, de l’aculturació en diuen alfabetització, de la guerra en diuen missió de pau, i de la tan esperada i menys suposada re-catalanització de Catalunya en diuen una immersió que en lloc de reduir el seu abast, s’amplia alegrement, que en comptes de complementar una escola catalana inexistent, autèntic nucli de catalanitat, es converteix en l’únic model existent i aspirable.

Mentrestant el que s’intenta amagar és el conflicte entre catalans d’una banda i castellans i francesos de l’altra banda, que patim a Catalunya i justament només a Catalunya. No fos que dient les coses pel seu nom, quedessin massa clares a qui el patiment diari d’una feina dura i el doblegament d’anys de submissió política, han entelat els ulls, també amb mentides com la que diu que haver de catalanitzar una majoria creixent del país, evidentment amb mètodes d’immersió lingüística (evidentment!), és positiu. Defensar avui, en les condicions actuals, la utilitat de la immersió, recorda aquell tal Telífron de les Metamorfosis d’Apoleu, quan havent cobrat la vetlla d’un caríssim mort, i havent-ne rebut l’agraïment de la família els respon alegrement que espera poder-los ser útil novament amb tota confiança.