El paper de la classe obrera en l’alliberament nacional (12/03/2011)

Històricament, el paper de la classe obrera en l’alliberament nacional no és un paper plenament conscient i madur fins ben entrat el segle XX. D’una manera o d’una altra, el que trobem al segle XIX són diverses formes polítiques per mitjà de les quals la burgesia arrossega darrera seu la classe obrera (liberalisme, republicanisme, federalisme) o la posterga (anarquisme). Però el fracàs d’aquesta burgesia, incapaç de dirigir la classe obrera, amaga en realitat la feblesa no ja del sector que s’ha anomenat petita burgesia, sinó de tota la classe capitalista catalana, de tot el capitalisme català. I és que si bé tradicionalment la historiografia catalana ha destacat el paper d’aquesta burgesia dins un estat espanyol on no hi té lloc, però se’l fa, i on no hi ha encaixa però s’hi aferra, la industrialització del segle XIX és un fenomen realment reduït o perifèric, si ho mirem des del punt de vista europeu. Això té necessàriament repercussions en el grau de desenvolupament econòmic i polític de la classe obrera. Amb una població obrera d’un 15% cap a la segona meitat de segle i per tant amb una majoria aclaparadora encara de població pagesa (com bé passa a la majoria de països capdavanters en la indústria), hom no es pot deixar de comparar amb altres nacions, com Alemanya, que comptava al mateix període amb un llarg 40%, per no parlar de la dispersió territorial d’aquesta població.

Sense endinsar-nos ara a buscar les causes d’aquesta feblesa relativa de la burgesia i industrialització catalanes, que segurament trobaríem en la situació geoestratègica de Catalunya, en les mateixes conseqüències històriques de l’imperialisme tributari espanyol arrossegades de segles anteriors o en el fracàs a l’hora de proveir-se de recursos energètics propis com amb les mines de carbó d’Ogassa, Fígols, etc., i amb el permís del lapse hidràulic, es fa evident que la situació d’aquesta feblesa no pot sinó facilitar el domini de les forces de producció catalanes per poders estrangers.

Si bé aquest cercle viciós que vincla totes les classes socials catalanes sembla trencar-se en algun moment (en la República de 1873, la Solidaritat Catalana de 1906, l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 o al període 1931-1937), el resultat final és conegut per tothom. Ara bé, aquí no pot passar per alt que el grau de maduresa assolit per la classe obrera als anys 1930 deixa en entredit la petita burgesia que només uns anys abans havia pres el relleu a la seva germana gran, proclamant l’estat català. Una proclamació que es féu just per incorporar la classe obrera. Aquí hom veu perfectament la inclinació de la gran burgesia que bo i embolcallant-se de catalanisme, protagonitza el mateix paper galdós que avui s’atorguen PP i C’s respecte als estatuts d’autonomia.

Ens estem referint a uns anys 1930, quan la classe obrera amb prou feines si comença a prendre consciència de les seves tasques nacionals, quan les divisions, la feblesa i la immaduresa heretades per les classes populars catalanes (pagesia, classe obrera i petita burgesia, per aquest ordre) i, abans que res, la violència de la conflagració espanyolista, deixa escapar la gran oportunitat que representa el període 1936-38 d’escapar del jou espanyol.

A partir d’aquest moment, i en el context de la dictadura de Franco, es produeixen canvis importants sobre aquesta base, fins aquí esbossada. Potser el que caldria destacar més en aquest sentit és l’assentament en massa d’espanyols a Catalunya, que arriba a desbordar les mateixes autoritats franquistes, tot i que no deixen d’intentar ordenar-lo (1951-52, Decret que ordena el retorn dels immigrants sense contracte). Aquests esdeveniments han estat i són l’objecte de tanta literatura pamfletària com de pocs estudis seriosos. Però (i pot ser per això) són sens dubte uns esdeveniments que des d’aleshores senyalen les tasques i els reptes nacionals que la classe obrera catalana té plantejats. En resum, el colonialisme espanyol passa entre 1939 i 1979, de manera accelerada per diverses fases conegudes del colonialisme, com són l’imperialisme tributari inicial, un colonialisme demogràfic i d’assimilació i un colonialisme d’autogovern. El mateix ritme accelerat d’aquestes fases no denoten sinó la debilitat espanyola en l’endarreriment intrínsec de la seva economia i règims polítics. Així doncs, de l’autarquisme es passa a la “planificació” i “ordenament” dels interessos capitalistes, entre els quals la “planificació” o gestió colonial, que exerceixen institucions com l’Obra Sindical del Hogar o les Unidades Vecinales de Absorción (dedicades falsament a absorbir el barraquisme com denoten diversos cronistes i periodistes contemporanis, i actuant independentment i fins en contra dels ajuntaments i les Comissions Provincials d’Urbanisme), i un cop desbordada aquesta, s’enceten les polítiques d’imperialisme econòmic que condicionen qualsevol inversió o creixement industrial català a l’absorció de la superpoblació relativa d’Espanya. És l’hora que es produeix una primera forta concentració dels poders financers espanyols de la qual avui veiem fer nous passos davant els nostres ulls, i una política econòmica d’orientació neocolonial que condemna Catalunya a un model turístic, a una indústria cada cop més agressiva (indústria química, nuclears), dependent (hostaleria, restauració, comerç) o deteriorada (tèxtil, pell, fusta, calçat). Catalunya es converteix així en una plataforma d’alimentació perfecta per la producció alemanya i francesa. És la ETT d’un bocí d’Europa. Una reserva de mà d’obra europea. Una classe obrera convertida en escut financer, en una autèntica força de xoc capaç d’entrar en acció amb l’eficàcia suprema del contracte temporal d’obra i servei. El desenvolupament de les forces productives, (malgrat) la dictadura i la restauració borbònica, i la colonització demogràfica, han canviat doncs el panorama en el qual s’inscriu l’alliberament nacional. Avui ja no es tracte només de l’alliberament polític, de l’alliberament jurídic, de Catalunya, com de la descolonització en tots els àmbits, en l’econòmic, el social, el cultural. El paper que juga ací la classe obrera catalana com a contrapès al que juga la classe obrera espanyola és principal.  

Com que la burgesia catalana pateix el colonialisme espanyol com una càrrega financera, necessària per alguns, ofegadora per uns altres, és clar que aquesta no pot sinó concebre la lluita per l’alliberament nacional com poc més que la independència fiscal. La classe obrera, per contra, pateix l’explotació justament en tots els àmbits de la seva vida (econòmic, social, cultural) i és l’única que en aquest sentit pot representar una solidesa coherent i indoblegable, d’un nacionalisme potent i arrossegador. És precís fer notar que la classe obrera industrial que els anys 1930 si abastava tot just el 21% de la població arriba avui a més del 50%. A més, a ningú se li escapa que l’atur forçós situa la classe obrera al bell mig del panorama polític. Un atur que dit de passada ha vist com dels 342.300 obrers de 2001 que aparentment dibuixaven una taxa catalana inferior a l’espanyola, s’assolien els 1.218.713 el febrer de 2011 que la deixen per sobre.   Una cosa és segura, però. La classe obrera resta mutilada políticament. I mentre això sigui així, ningú li podrà allargar la mà, ni la part més dinàmica de la burgesia per mitjà d’un projecte independentista coherent i seriós, ni cap altre sector per mitjà de prosèlits de la porta, per arrossegar-la cap a res que vagi més enllà d’uns vots efímers.