En Pujol, els cínics i els cecs (13/08/2014)

Ja se sap que en cada cas de corrupció fet públic s’hi aboca tot un exèrcit de crítics, la feina dels quals és fer entendre al poble com de bé funciona la justícia, com en l’estat de dret no hi ha lloc per la delinqüència, com d’immaculat és el poder judicial i, per extensió, el poder de l’estat. I totes aquestes mentides, i d’altres, i més, i sempre més, són necessàries perquè el poble sap que els casos de corrupció que es fan públics són una minoria d’una minoria dels que realment hi ha, perquè el poble sap que dels escàndols com els d’en Pujol no se’n coneix més de la missa la meitat, perquè el poble sap que l’evasió fiscal és la norma, que l’explotació del treball és legal i que la propietat és un robatori.

Catalunya és una nació envaïda i colonitzada. I les nacions envaïdes i colonitzades són objecte de rampinyes continuades, perpetrades principalment pels invasors i seguides per indígenes col·laboradors que s’alimenten de les engrunes deixades pels primers. Tot això el poble ho sap, perquè ho pateix en la pròpia pell i encara li ho escupen a la cara. És cert que entre la degeneració que aquestes situacions de rampinya generalitzada i d’ensorrament, d’empobriment, nacional produeixen hi ha aquella actitud de qui veu al veí atrapat per la justícia, no com un fracassat per haver rampinyat tot el que ha pogut sinó per no haver reeixit. Alguna cosa d’això hi ha hagut aquests darrers dies quan des de l’entorn de CiU i d’ERC es clamava per l’exculpació moral de Jordi Pujol per haver al capdavall eludit impostos a qui, diuen aquests, espolia els catalans en àmbits fiscals. Fet i fet està molt més ben travada com a argument una excusa com aquesta, que no pas el discurs de les CUP, que emmarca el cas Pujol en la pila dels fraus fiscals espanyols, per als quals sembla que aquesta formació està molt preocupada. La denúncia d’aquest conglomerat de candidatures apunta al frau fiscal espanyol, com espanyola és la seva perspectiva (vegeu com es refereixen a les dades espanyoles com a quelcom propi al seu comunicat). Aquesta visió que els caracteritza lliga plenament amb la seva demanada que la llei (llei espanyola) depuri totes les responsabilitats del cas. Què més es pot esperar de qui creu tenir un discurs molt revolucionari perquè critica l’evasió fiscal a l’estat capitalista? Hem de creure que sense aquesta evasió, l’estat capitalista seria menys capitalista, o fins i tot que és possible un estat capitalista sense evasió fiscal? En tot cas és cert que han estat i són els crítics satèl·lits d’ERC i de CiU mateix els qui més s’hi han lluït, lliurant-se als discursos penosos de xafarderia; que si el paper del pare Pujol a la família, que si el seu caràcter, que si el de la Ferrussola, que si la relació amb els fills… Francament, patètic. Una personalització del cas Pujol que justament alimenten els qui sempre s’han omplert més la boca amb allò que en Pujol encarna Catalunya, que va reconstruir el país, que és el pare del ‘nacionalisme’ (sic.), etc.

Al capdavall qui es pot sorprendre que en un país envaït i colonitzat, que és tant com dir en un país capitalista, hi proliferi la rampinya, el crim o l’explotació? Què es podria esperar de qui justament ha estat durant una bona colla d’anys el dirigent dels principals col·laboracionistes amb el règim colonial espanyol? Qui es faci el sorprès o l’afectat per una cosa com aquesta, és un cínic o bé un cec.