La reforma laboral espanyola del 10 de febrer de 2012 (09/03/2012)

Bàsicament ens trobem davant d’una reforma[1] que a) facilita l’acomiadament econòmicament i jurídicament, b) supedita encara més la classe obrera a les necessitats de la producció immediata i c) augmenta la jerarquia i enfrontament entre treballadors. Tota una bateria de mesures entre les quals s’inclou:

1)la reducció de les indemnitzacions per acomiadaments siguin aquests procedents o no;

2)l’augment de l’autoritat empresarial sobre els obrers, de manera que es poden modificar unilateralment i de manera més ràpida les relacions laborals (en 15 dies la suspensió de contracte o reducció de jornada) i les condicions laborals com són la mobilitat geogràfica, els horaris, els torns, les remuneracions i els salaris, les feines, els rendiments o les funcions de cada treballador;

3)l’agilització dels acomiadaments col·lectius;

4)el reforçament dels convenis d’empresa respecte els convenis superiors, de manera que es reforça la divisió en la negociació de la venda de la força de treball;

5)la redefinició dels grups professionals per aptituds, titulacions, tasques, funcions, especialitats o responsabilitats, que legitimaran noves amputacions de la classe obrera en jerarquies arbitràries[2]

6)i finalment, si qualsevol d’aquelles modalitats de canvis substancials en la feina vol ser impugnada per un obrer i d’altres treballadors ho han acceptat, aquests també han de ser denunciats, juntament amb els representants legals.

Tot plegat simplement aprofundeix la dinàmica ja impulsada pel PSOE amb les darreres reformes laborals de 2006 i 2011. Aquesta dinàmica ve generada per les necessitats de reconversió de la producció que exigeix la darrera revolució productiva, del capitalisme de les darreres dècades. La crisi econòmica actual no és més que la primera manifestació d’aquesta reconversió en l’organització de la producció. Res més lluny doncs de la veritat que el discurs burgès d’oposar aquestes reformes laborals a la crisi, ja que totes dues, crisi i reforma, són resultat de la darrera gran revolució productiva capitalista. Ben mirat, aquesta reforma és la continuació i l’ampliació de la crisi capitalista.

Una conseqüència d’aquesta dinàmica capitalista espanyola pot ser entrar en una espiral d’augment de la desocupació de manera que l’increment d’EROs i acomiadaments que resultin d’aquesta nova legislació pressioni els mercats laborals fins a tal punt que s’exigeixin noves reformes laborals més i més asfixiants per a la classe obrera. No s’ha d’oblidar que el títol de la llei porta per nom «mesures urgents», que potser voldran complementar amb altres mesures de moment ajornades. Fet i fet, què són aquestes reformes successives sinó el resultat de la pressió d’una bossa cada vegada més important de temporers de la indústria que encara tenen pitjors condicions que les que ara imposa la reforma, sobre els obrers més antics, més estables i de condicions no tan dolentes? És evident que amb l’abaratiment de l’acomiadament i sense una alternativa econòmica clara, la desocupació augmentarà, o si més no es repartirà entre sectors que fins ara n’havien quedat més al marge. Tot això sense comptar el segon agreujament que suposarà que en el termini d’una any es renovin tots els convenis d’empresa, per tal d’actualitzar-los al nou marc legislatiu, tal i com s’estableix al mateix text.

És clar que les reconversions econòmiques tendeixen a substituir uns sectors obrers per uns altres, de manera que el capital es desempallega dels treballadors que ha fet obsolets davant nous mètodes i noves possibilitats de producció, i s’obra a d’altres sectors, si la reconversió no es tracta d’un ensorrament que només destrueix sense reemplaçar forces productives. En qualsevol cas la burgesia aprofita aquest reemplaçament per explorar les divisions de la classe obrera i augmentar-ne l’explotació. A principis del segle XX, amb la reconversió industrial encapçalada des de finals del XIX pel tèxtil al Pla de Barcelona, per exemple, es va sotragar de tal manera la classe obrera catalana que tota la inestabilitat i l’explosivitat del moviment obrer del primer terç del segle XX no va ser sinó l’empremta deixada per aquelles revolucions productives que dinamitaven tota una estructura i una jerarquia obrera, associada al model sindical conegut com el dels Tres Vapors. Els ressorts industrials catalans d’aleshores, no són els d’avui, que poc més enllà arriben d’aspirar a ser «el referent d’oci d’Europa». Si ahir la reconversió industrial era per a adaptar el capitalisme a l’electrificació, a la substitució de maquinària o a l’aplicació de nous mètodes de treball (com el treball a l’anglesa, etc.) que depauperaven certs estrats amplis de la classe obrera catalana (mentre n’incorporaven d’altres, com els femenins, etc.), avui no se sap ben bé on condueixen aquestes reformes, ni en general tota la política industrial espanyola. No sembla que hi hagi perspectives d’incorporar cap sector social a cap branca industrial emergent (a excepció, és clar, de la d’oci).

El predomini de la burgesia catalana de fa cent anys va destruir tot un model sindical per mitjà d’una reconversió industrial que passava per la supeditació a Espanya. El resultat va ser un nou model sindical més anarquitzat i espanyolitzat que no abans (CNT, UGT…). Per contra, la burgesia estantissa d’avui, impotent ja lliurada a Espanya no hi és capaç d’encapçalar cap sortida industrial digne d’aquest nom. Les conseqüències exactes són imprevisibles, però el model econòmic i sindical espanyol i espanyolitzant que ha imperat fins avui esgota els darrers anys, o mesos, de la seva vida. I a les masses obreres de Catalunya se’ls obre més que mai el repte de liderar el buit que la burgesia els ha deixat, per redreçar l’economia i la societat catalana sencera.

La lluita ideològica i política s’establirà, entre un model industrial català, revolucionari, el primer repte del qual és la unificació de Catalunya en la classe obrera i l’edificació d’un Estat Català descolonitzat, contra els models espanyolistes renovats que molt probablement vindran (com ja hi són plantejats) de l’esquerra espanyola assentada a Catalunya, sinó dels col·laboracionistes amb el règim colonial.


[1]     Real Decreto-Ley 3/2012, de 10 de febrero, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral.

[2]     Tothom sap, per exemple, que la relació dels salaris respecte la responsabilitat en el fons no és res més que la legitimació ideològica o moral de la vigilància dels obrers de rang més baix, sobre els quals, quan van maldades, acaba recaient la culpa de les responsabilitats que cobren d’altres.