Vagues espanyoles (04/2014)

En poques setmanes s’han succeït dues vagues que han afectat bona part de l’ensenyament del nostre país. Convé parlar-ne. El missatge polític central ha estat en defensa de l’escola i la universitat públiques, però ens hauríem de preguntar quina universitat o quina escola públiques, per no parlar dels altres sectors, hi pot haver en uns règims capitalistes com els dels nostres dies. Perquè si hom entén la cosa pública com allò que està sota control de tota la societat, aleshores cal explicar com és possible que en una societat on una part majoritària viu arraconada del control dels recursos existents (per dir-ho així), controli l’escola o la universitat.

Però de segur que els nostres universitaris, amb llurs estudis superiors, saben perfectament que el sector públic és el sector que per definició controla l’estat. I que la ciència ja fa més d’un segle que va demostrar i establir com a llei política, que aquest no pot ser un element neutre. De què parlen quan diuen voler defensar l’escola pública? D’un projecte d’escola pública entesa com a escola controlada per tota la societat i per a tota la societat? Bé, aquí cal fer notar al lector la preferència de les denúncies estudiantils per assenyalar el cert deteriorament de les possibilitats d’accés que hi té una part de la població, definida com a pobre, amb pocs recursos, o com a uns molts que no hi tindran accés contra uns pocs, etc. Un enfocament que recorda el neoliberal que defensa la definició de la cosa pública i de totes les categories polítiques i econòmiques de totes les societats des de l’òptica individualista del consumidor. Així, la universitat pública deixaria de ser-ho perquè ja no podria oferir-se a sectors tan amplis. Quins sectors són i com són no interessa. També deixaria de ser-ho, val a dir, per altres canvis substancials (ens fan notar encara), com passar de servir a l’estat capitalista a servir als mercats. Sense comentaris. En tot cas, la posició palesament defensiva, que deixa la iniciativa als altres, ens rebla que definitivament l’ensenyament públic els és l’escola estatal. Una escola que per neutral com vendre pretenen, no pot ser ni catalana ni espanyola. És per això que si el SEPC convoca una vaga espanyola, o els sindicats de Castella la Manxa convoquen una vaga catalana, no ens hem d’alarmar, que aquí hi ha pura neutralitat. O si no ho podem solucionar apel·lant a un internacionalisme espontàniament casual. En definitiva, no es pot amagar que l’ensenyament anomenat públic és l’ensenyament estatal, colonial a Catalunya. Si les escoles i les universitats públiques de Catalunya fossin catalanes, segurament no ens trobaríem davant d’un manifest amb els castellanismes i els infantilismes lingúístics que hi podem llegir. Exemples com aquest sí que són part de l’ensenyament públic.