El menyspreu a l’estat (també al català) (05/06/2017)

De les files refrendàries estant s’enuncien xocs de trens i convulsions polítiques per als propers mesos. Igual com amb la declaració de sobirania de 2013 o com també passava amb el referèndum (fins al setembre) / consulta (des de l’octubre) del 9 de novembre de 2014, són els mateixos independentistes els qui vaticinen reaccions estatals desproporcionades, anti-democràtiques i de violència oberta. En canvi els nacionalistes ja prevèiem que l’estat no mouria ni un dit davant de la vèrbola inconsistent de la Generalitat barcelonina i dels pretesos independentistes, mentre aquests no passessin a una fase fàctica i jurídica simultània les seves pretensions. I així va ser. Ara la propaganda, la vèrbola, s’encamina a parlar de referèndum (com fins al setembre de 2014), però la qüestió és com els anomenats independentistes poden passar de la vèrbola als fets. En aquest cas ho intentaran, si és cert el que han enunciat repetidament, per la via idealista de la jurisprudència. És a dir, intentaran jugar a grans bo i dient que ells ja ho són prou i argumentant-ho fins allà on els arribi la veu provinciana, carregats de raons, com solen repetir. El mal d’aquesta estratègia tan… assenyada, tan… exemplar, tan… única-al-món, és que menysprea justament la cosa que hom pretén d’aconseguir: l’estat. Ja és ben simptomàtic que els que s’han passat a la vora vuit anys afirmant bajanades com que l’estat espanyol no podria intervenir militarment Catalunya, o que no tenen els efectius per a ocupar-nos, o que si en l’Europa del segle XXI un escenari així és impossible, o que si intervinguessin militarment ja haurien perdut etc., ara ja vagin publicant notícies tot dient que l’estat espanyol ja prepara el terreny per a la intervenció. Però no havíem quedat que això no era possible? En qualsevol cas, continua essent ben cert que l’estat no perdrà el temps amb uns sectors polítics militarment inofensius si no és retornant la poca acció jurídica que els (dits) independentistes puguin impulsar amb acció jurídica mateixa (comprenent això la suspensió de l’autonomia etc., tot i que segurament “només” amb inhabilitacions ja n’hi haurà prou) tan solsament en sentit oposat. Però és clar que difícilment emprendrà l’estat espanyol cap intervenció de violència oberta, si amb la violència subjacent, amb la violència institucionalitzada en té més que de sobres. Tant, que de fet ja va ser aquesta la que va convertir el referèndum del 9-N amb la consulta del 9-N i no va pas caldre cap acció especial de la policia ni de l’exèrcit: se la van aplicar els mateixos auto-anomenats independentistes. Ara a malgrat de l’inflament referendari, que en realitat és un refredament d’allò promès en les eleccions plebiscitàries (nova autorepressió?), a l’estat espanyol no li cal res més que activar els instruments dels quals disposa gràcies a anys de consolidació de CiU, ERC i demés carro-portal, per a anul·lar cadascun dels moviments que consideri oportuns d’anul·lació. És cert que tot plegat pot conduir a una situació més o menys difícil on hi hagi gent que surti al carrer i que hi hagi fins i tot topades. Però arribats en aquest punt no cal ni dir qui té la partida ben guanyada. Perquè arribar a l’enfrontament pseudo-bèl·lic dels carrers planificadament, amb preparació, maduresa i consciència és una cosa que comporta uns interessos, una ideologia, una actitud, una independència de fet, fàctica (vegeu el cas d’Ucraïna –cas impossible en l’Europa del segle XXI oi!–), i arribar a l’enfrontament pseudo-bèl·lic per culpa del fracàs de la via única-al-món, per culpa de menysprear l’estat, per culpa de malentendre la realitat, per culpa d’estar massa (ai las!) (de)pendents de la propaganda i lleis de l’enemic, per culpa, en fi, de les maniobres de sectors massa absorbits pels castellans i els seus interessos econòmics, són dues coses totalment diferents, fins i tot oposades, que vénen d’interessos diferents, de classes socials diferents i doncs d’actituds i ideologies completament oposades.