Guillem Agulló, Josep Isanta, Abel Martínez: sou Catalunya (11/04/2016)

Fa vint-i-tres anys que varen assassinar Guillem Agulló, i han estat vint-i-tres anys d’oblit, de tapar les raons verdaderes que varen dur aquest jove compatriota a la mort. Vint-i-tres anys de fer veure els uns que paren l’altra galta, de mirar cap a un altre costat i de permetre que els altres, els seus assassins, s’apropiïn de la seva figura, la desnaturalitzin com un simple abstracte «antifeixista», com hem hagut de veure i de beure fa poc amb els cínics feixistes de Podem, per exemple.

És vergonyós fins on s’arriba en la degeneració moral en un país quan pateix una ocupació i un extermini: els enemics d’en Guillem ara el reivindiquen. Cosa no pas gens sorprenent, en veient com de fet constantment i arreu els catalans es lliuren a la tasca de destrucció de Catalunya. És una desbandada i l’estat espanyol se n’aprofita.

Malauradament sembla que tenen més consciència nacional catalana els que perpetren la destrucció de Catalunya a base d’atemorir i extorquir el poble i controlar la resistència, que no pas les víctimes d’aitals atrocitats.

«Guillem Agulló, ni oblit ni perdó», diuen. Però l’assassí corre encara entre nosaltres. I ha actuat i actua impunidament mentre els que ni obliden ni perdonen es dediquen a fer països «alegres i combatius», certament països «nous». Els que ni obliden ni perdonen, defensen que es continuï ensenyant la llengua de l’assassí d’en Guillem, en defensen fins i tot la oficialitat. Encara pitjor, els que no obliden ni perdonen defensen tots els drets de l’assassí, començant pel de residència, i acabant pel del seu vot. Defensen la seva nació acovada per la força damunt Catalunya de manera que si hi tenia una arrel, ara en té quatre.

Per tot això no és d’estranyar que la majoria d’aquests assassinats passin desapercebuts, i els que no hi passen, com el de Josep Isanta o el d’Abel Martínez, siguin tractats com a mers casos de delinqüència comuna, fins i tot per les mateixes famílies de les víctimes. Per no parlar de les amenaces, coaccions, repressions en tots els camps socials, pallisses i topades, insults, i altres mètodes para-estatals, que patim cada dia, ací i allà. Què més es podria esperar veient el precedent de Guillem Agulló? Que això és una victòria per als seus assassins és evident: vol dir que ells poden anar atemorint una població que no gosa ni aixecar la mirada per a saber qui són.

Plànyer-se per les exculpacions i maniobres de l’estat castellà per a salvar-los serveix de tant com aplaudir-los les condemnes: dues cares d’una mateixa moneda falsa.