El provincialisme més baix (16/10/2017)

La ideologia provincialista comença a vessar per damunt de tot el Procés. No hi ha hagut cap canvi en aquesta manifestació vergonyosa de la baixesa a què han condemnat les desferres de Catalunya. Apareix a pertot. Pren diferents cares i tonalitats però és tot la mateixa. Els castellans tenen el bestiar tan ben fermat que en tenen prou amb deixar anar el runy que a les escoles de Catalunya s’atia l’odi a Espanya i no s’ensenya el castellà com perquè surti tota la ramada a belar que si tenim una escola modèlica d’integració, que si sort n’hem tingut dels nostres mestres, que si ens han salvat els mots… En resum, que quan volen una adhesió entusiasta i desesperada, bavosa diria jo, al règim establert, a l’statu quo, en tenen prou d’amenaçar de tibar-lo, d’agreujar-lo. Quina demostració d’adhesió al règim, per Déu! Si posem d’exemple la ja passada de moda però en altre temps famosa tercera hora de castellà trobaríem els mateixos paiais. Ni els senyors d’ERC l’havien d’aplicar, ni era tolerable que ens imposessin més castellà ni… res, perquè a Catalunya teníem ja un model integrador, preciós, de grans mestres i professionals de l’ensenyament. El resultat és que pocs anys després diuen el mateix amb la tercera hora de castellà ja ben enclastada: tenim un gran model d’escola integradora. I el que diem de la tercera hora, podríem dir-ho del més recentment famós trilingüisme (és a dir l’eufemisme d’hispano-anglo-català), podríem dir-ho de la reforma educativa dels primers dos mil que va imposar un tema sobre la història de Castella etc. Però és que tant li fa. Des del moment que la resposta dels abrandats defensors de les escoles no sap aprofitar (ni que sigui aprofitar) aquestes acusacions per a respondre que a Catalunya el que justament no s’ensenya és el català, que a Catalunya justament el que s’aprèn massivament a odiar és la catalanitat i que els qui perpetren tals atrocitats són precisament gent formada per l’escola franquista (i les que no, per l’encara pitjor post-franquista que patim encara), des del moment, dèiem, que els auto-anomenats independentistes esquiven aquesta realitat evident, esclatant, palpable a la majoria de Catalunya (des de Figueres, Girona o Manresa… no ens penséssim…) què en podem pensar?

                  Podríem entendre que alguns no es facin càrrec de la situació alarmant de l’ensenyament a Catalunya, i concretament la del Principat, que és de bon tros molt pitjor que la que patim a la resta del país. Però és que no tenen orelles? Cal dir ben formalment, amb tota seriositat, que les escoles pateixen un problema molt gros amb uns professors, en primer lloc i cabalment els de llengua catalana, que no saben parlar correctement el català. Aquests professors i mestres no són certament els que diem sumont formats en el franquisme, sinó els formats en el post-franquisme, pitjors per una evolució lògica i ben natural de degradació. De fet són la penetració d’una segona lleva de “professionals”. La primera és la dels nascuts entorn dels anys cinquanta. Aquests, formats plenament segons els plans d’estudis de la dictadura castellana han estat els responsables de l’escampament massiu del castellà, i els segons en són el primer resultat, sobretot a la zona metropolitana de Barcelona però que s’han anat escampant sense traves. Aquesta gent tenen títols i no hi ha res que pugui impedir un professor que confon els verbs sentir i escoltar, ésser i estar o que no sap pronunciar com es fa en català les esses sonores i les sordes o que no domina ni tan solsament certes conjugacions verbals (com fer servir el passat perifràstic on caldria el perfet, avui al matí vaig esmorzar… per exemple –exemple real dit per una professora de català a secundària; una professora… castellana, és clar–) i no en parlem dels pronoms, els verbs pronominals com anar-se’n, haver-hi no només per la manca de pronom; ningú pot impedir a aquests individus, dèiem, que facin de professor de català posem per cas a Batxiller, com podríem dir, i passa molt, d’un parvulari. Aquesta realitat escandalosa pel que es veu no mereix cap crítica. I si n’hi ha alguna, si hi ha alguna denúncia, el que deu merèixer és el silenciament. Però és que el silenci ja fa molt de temps que els catalans se l’auto-apliquen individualment. La situació és la que és. Militarment i, després jurídicament (aquest ordre l’haurien d’aprendre alguns processaires) manen ells. Els castellans, volem dir. És per això que quan el català ha anat sentint arreu, en nombre de milers i milions d’ocasions, constants, repetitives, contínues, que uns individus ineptes per a parlar en català se li dirigien amb un mena de cosa que alguns en dirien llengua, una cosa degenerada i decadent, macarrònica, el català ha callat. El català, qualsevol, onsevulla, era perfectament conscient de les aberracions lingüístiques del seu interlocutor, però la por… La por. Ràpidament s’assumeix la por. I molt fàcilment deixa de sentir-se por quan s’aprèn dels pares i de l’entorn que calla davant de tales desgràcies comunicatives. Aleshores és pitjor. Ja no és por perquè no hi ha consciència, és pitjor: aleshores es tracta de destrucció mental o, altrament dit, d’assumir aquesta parla degradada com a pròpia. És clar que tot plegat és un problema que pateix la llengua ja assumida inconscientment com a inferior. El castellà campa pertot sense cap problema d’aquests, tan sols que no és la llengua natural i no hi expressa cap riquesa, només la violència fastigosa, de la qual prové, i la grisor amb què s’ha de camuflar. Fins i tot aquesta llengua és parlada amb pobresa pels que la parlen a Catalunya. Que no es pretengui collir res sembrant sal.

                  Si com dèiem la situació de l’ensenyament a tants centres de Catalunya és així de nefast, si la situació és una autèntica catàstrofe, per què alguns suposats entesos, tinguts per eminents, per prohoms, per professionals del periodisme, de la política, de l’ensenyament mateix, per què responen als atacs nazis dels castellanistes fent-se els gats alabaus? Doncs pel mateix motiu que abans no deien re. I el pitjor és que ja no és ni per por ni molt menys encara per castellanisme, que hi ha una cosa pitjor que ser castellanista, que és ser castellanista i pensar-se ser catalanista. Que ja se sap que a gat alabau la cua li cau.