Homenatge a les Móntsés (27/07/2017)

Una cosa tan immensament gasiva. Un producte tan ben acabat del franquisme. Costa d’expressar una cosa tan immensament fastigosa. Grisor. Carreres de collage i flautes de bec. No tenen idea de re i pretenen ensenyar-ho tot. Tots o una gran part tenen en propietat algun xalet o pisets que tenen llogats. Sovint el fer de mestra o mestreta o professora ha quedat com l’entreteniment secundari. Abocades a ensenyar el mapa d’Espanya i els de les Catalunyes autonòmiques. Provincianes. Poca-coses. Superficials. Van d’atees, per exemple, perquè als vint anys van creure adonar-se que Déu no existia. Els fa pànic la idea que algú no pugui aprendre a parlar el castellà. Consideren el català una llengua inferior i fan per manera que així sigui per a poder continuar la comèdia de fer-se les cuidadores, les acomplexades fins al moll de l’os, les salvadores de la cultura catalana. Escoltisme entès de la pitjor manera possible, a l’americana colonial, kumbaiana provinciana. Això sí, sardanistes i barretinaires que… menyspreen la cultura dels seus pares, perquè és clar: elles han anat a la universitat… franquista. Totes solen tenir emmarcat i penjat a casa el títol sancionat per Don Juan Carlos. Quin orgull! Són les Móntsés i Dolors. Ensenyen el castellà, que en molts casos no deuen saber parlar, però sovint hi estrafan el català. Si un hom els posa en dubte l’obligació d’impartir el castellà a les escoles, no ho poden ni entendre. On volem anar sense el castellà! Ja se sap que si es va pel món cal el castellà! No se sap com s’ho fan italians o alemanys, o russos, o croats, romanesos o turcs. Pobres, no deuen poder anar «pel món». I què en direm dels letons, els irlandesos o els maputxes, que ja se sap que això de les llengües és una qüestió de nombre: quants més parlants, més important és la llengua. Això sí, multiculturalitat i esperit crític, valors humanitaris i sobretot plurilingüisme o com a mínim trilingüisme, que ara es porta. Fomentem el plurilingüisme, però que no se’ls acudeixi a aquestes noietes mores que es tapen amb mocador, com encara l’àvia del Pallars, de parlar en… això que parlen, en… moro (amazig? què és això?). Trilingüisme: això sí que ens fa moderns. Ara sí que anirem bé. Ara podrem reduir les hores de català que tot plegat pel que serveix… Trilingüisme: ho heu entès bé. Una escola trilingüe. No, no. Una escola trilingüe: no una escola hispano-anglo-catalana. No, no: trilingüe, trilingüe! Tres. Tres llengües. Un, dos tres, botifarra de pagès. I ara que parlem de botifarres, si tenim aquest ensenyament en mans de les Móntsés, tan ben assessorades per doctes filòlegs i psico-especialistes pastillers (encara que aquestes hagin de plorar que els clients se’ls facin «terroristes» és igual! Elles a la seva!), qui millor que una dietista per assessorar les Pàquís de menjador: crestes de tonyina i olives verdes i salseta (quin català no ha menjat les típiques crestes de l’àvia!), pastissos de carn (qui no ha comprat aitals pastissos a les pastisseries per Pasqua o pels aniversaris!), arròs o pasta amb tomàquet ben fregidet i pudent, sofregits amb pastanaga i enigmes diversos també sempre ben pudents que a casa en dèiem quan en patíem les pestilències «menjar de castellans». Sort de la dietista que ho firma. Perquè això sí, tot ha d’anar certificat. Tantes hores de castellà? Doncs tantes hores de castellà! Tantes hores de català? Doncs tantes hores de català! Aquí no fem diferències. Catalunya té dues llengües. Tenim aquesta sort. Som així d’especials, nosaltres. És la sort dels indígenes nord-americans, que ara amb l’anglès tots poden demanar feina a la BBC si s’escau. És la sort de Madagascar amb el francès, d’Eritrea amb l’italià o de Polònia amb l’alemany. Quina sort per als irlandesos, de tenir dues llengües. Bé, dues llengües… Doncs quina sort per als armenis de tenir el turc, o per als estonians de gaudir del rus! El que no saben, pobrets, la literatura que es perden sense el castellà, però això són figues d’un altre paner. El milió d’amazigs que viuen a Catalunya? Mani? Com ho diu? Ah! Els moros? Bé… la llei… la llei parla de català i castellà, però el castellà el fem perquè volem eh, no ens penséssim! Ens agrada molt. A més, aquí els nostres nens surten amb un bon domini de totes dues llengües, si deixem de banda, és clar, alguns grapats de castellanismes quan parlen català, la fonètica afectada (però és que ara es parla així, què hi vols fer; tu no existeixes), la manca de quatre pronoms febles, unes quantes construccions, expressions i  bromes que és clar que només es poden fer en castellà, perquè si no… A veure, com vols dir és xulu? Quin goig? Fa pler? Que ben parit? No queda bé… I tampoc passa res, perquè, vejam, les llengües canvien, són un organisme viu! Què carall! Abans es deia col·legi i ara es diu cólé. Totes les llengües evolucionen. Abans en castellà es deia cólé i ara es diu cólé, entesos, però ja se sap que hi ha molta influència del castellà. Però tampoc passa res eh. Els castellans no són pas dolents, encara que es digui allò que de ponent, ni vent ni gent o allò que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança… Però hem d’estar tranquils, perquè encara que costi de trobar un mestre o un director, un monitor o un professor que parli en un català mínimament correcte, els alumnes fan molts exercicis d’expressivitat, i molts projectes on es treballa la comunicació i moltes competències. No cal patir que molts incompetents treballen moltes competències amb el grup-aula-classe-conjunt-col·lectiu. I els monitors de menjador, d’acollida o les Pàquís de la cuina són cosa de l’AMPA que per respecte a la societat rica i diversa que tenim hauríem de canviar per a dir-ne AMMMPPPAAA (Associació de Mares, Maretes, Marasses, Pares, Parets i Parassos d’Alumnes, Alumnets i Alumnassos), perquè si no estem discriminant els grassos, els prims, els baixets o els massa alts, encara que de fet tot plegat són convencions perquè potser el gras és el que pesa trenta quilos i el prim és el que té obesitat. A veure, per alguna cosa som crítics oi! Però en qualsevol cas del que no es pot parlar és d’imposició del castellà. Perquè, a veure, llavors també hem de dir que s’imposen les matemàtiques i la matèria de música, per exemple. Tothom sap els assassinats que hi ha hagut perquè en aquest país es pogués ensenyar matemàtiques (mátés per ser exactes, que és com s’ha de dir), encara que siguem l’únic país i l’única regió d’Espanya que no ensenya, què sé jo, els nombres complexos o certs mètodes d’estatística.

Les Móntsés, com podríem haver dit les Dolors, són al capdavall unes grans representants del país deixat per la violència castellana. Això no vol dir que alguna Núria, alguna Anna o alguna Montserrat a vegades no hagi fet alguna cosa de bo. Però ara d’una gla tampoc caldrà cagar un roure.