L’entranya de la traïció (11/10/2017)

N’hi ha un bon grapat que varen quedar glaçats. Ara resulta que el president Puigdemont fa la feina al Tribunal Constitucional espanyol: abans que suspenguin la independència, se la suspèn ell mateix. Un aplaudiment. Els castellans ho han entomat com el que és, com una mostra més de la feblesa catalana, com amb el deixar-se atonyinar, com amb les divuit vegades que han suplicat a l’estat espanyol (fixeu-vos que els del procés en diuen «l’Estat» com si fos l’únic al món) i que ahir Puigdemont encara s’atrevia a brandar com un argument de pes per… tornar a  començar la cançó de l’enfadós. Tant és que diguin que és una trampa o un xantatge. L’alegria és manifesta i tot plegat el que fan és preparar la següent escomesa.

Però què s’esperava aquesta gent? Una gent que encara no troba com reconèixer que s’han equivocat. Que si via eslovena, que si error del govern… Els errors els han anat cometent qui afirmava que Espanya no tenia exèrcit, qui afirmava que si utilitzaven la força ja haurien perdut, qui s’ha passat anys dient que la imatge de la policia requisant urnes seria definitiva del tot. Però ara resulta que no. Ara resulta que sempre hem de conservar la porta del diàleg amb els qui et volen aniquilar. No fos cas que es decidissin a fer-ho de mica en mica. Haurà de ser molt de mica en mica, per això, perquè pel que queda de seguida ho tindran llest.

En tot cas què s’esperava la gent? D’on podia venir la decepció? Quina independència es té? Des de Germania ja havíem afirmat que si no es té la força per controlar la situació no es té la independència. I una força tumultuosa i prou, ocupant places i carrers, no és prou. Fan més feina unes quantes dotzenes de policies ben armats que milers de resistents pacífics.

Tornem a dir-ho: què carall s’esperaven alguns? Que no van sentir el discurs precedent de la malaguanyada declaració? «Som un sol poble». Ai carall! Pel president «som un sol poble» amb els que el dia 8 es van manifestar a favor de la unitat d’Espanya. Qui destaca avui aquesta aberració insultant? Però seguim, seguim, encara que tristament no ens vindrà pas res de nou: resulta que la independència ens l’hem guanyada justament (president dixit) pels cops de porra i per la resistència i els més de vuit cents ferits del dia de referèndum. Resulta que la independència ens l’hem guanyada gràcies a haver estat lleials amb la II Restauració Borbònica del ’78. De fet, en la declaració firmada també pels membres de la CUP, es fa referència a aquesta lleialtat com a un trumfo més, com per a reforçar les raons. Ja se sap que es tracta de carregar-nos de raons. Puigdemont va repassar la comèdia patètica i provincialista de l’aprovació i reprovació de l’estatut. Que quedés clar: és aquesta la raó per la qual ens trobem declarant la independència i doncs entengui’s: és aquesta la raó per la qual ens trobem suspenent-la. De la repressió dels anys vuitanta, dels que anaven a presó per desplegar una estelada: res. Dels que moriren sota la violència dels castellans als anys noranta i dos mils: res. Dels reprimits, dels acomiadats, dels perseguits, dels amenaçats, de les víctimes per bombes parapolicials, de les pallisses, de les destrosses de locals de tants i tants anys i les d’ahir o ans-d’ahir (que passat de bombes –pel que sabem– també els darrers tres dies hi ha hagut de tot): res. Del genocidi dels anys 1940-45 a València: res. De la violència del darrer 9 d’octubre a València: res. Ja se sap que les Illes i el País Valencià són una molèstia, però almenys es podria haver referit a la lluita secular dels catalans per a la independència. Què n’hi ha del Case of Catalonia presentat a l’ONU en ple franquisme? Ara que en aqueix cas certament som allà mateix ja que la referència de Catalonia al País Valencià i les Illes torna a molestar. Però no és ni això! Cap referència de cap mena a cap mena de lluita de l’independentisme català històric. Sembla talment que per a alguns l’independentisme hagués començat amb la darrera sentència de l’estatut el 10 de juliol. Sembla que les úniques víctimes de la repressió castellana (que es compten per milers) són els contusionats del primer d’octubre.

La burgesia catalana no vol la independència. I potser encara menys la vol la classe obrera. Tan solsament que la classe obrera està objectivament més interessada a assolir-la. La classe obrera catalana, és clar. No pas els colons obrers. En tot cas, burgesia i obrers, obrers i burgesia, si uns estan degradats, els altres més. El mal d’aquest país nostre és que fa temps que ha deixat de ser. Malviu en una massa cada vegada mes petita, mentre que els castellans i els francesos, cadascú al seu tros, s’infiltren fins al punt de voler-se catalans, fins al punt de creure’s i tot que el que enraonen és llengua catalana i no un nyap de sons mal encadenats. Aquest és el mal. I els que sí que són catalans vers, estan abocats entusiastament a castellanitzar i afrancesar els seus fills i tot el país. Amb una bona senyera o fins senyera estelada, pa amb tomàquet i un bon talabant… d’una cosa que en diuen xoriço.