L’hora de la veritat (03/10/2017)

Finalment estem abocats a una escalada d’accions que l’estat espanyol considera i considerarà il·legals, d’entre les quals la que cada vegada va destacant més és la del control dels Mossos. Totes les cantarelles del «no tenen exèrcit perquè pertany a l’OTAN» o del «no tenen prou efectius» que pretenien situar l’alliberament de Catalunya en una entelèquia democràtica es fonen com la neu al pic de l’estiu.

Sobtadament totes les mirades es dirigeixen als Mossos. Ja fa uns quants dies i cada cop més. Per què? Per una raó ben simple, perquè cal una força militar per a imposar-se a Espanya, com la caldria per a imposar-se a França o a qualsevol altre estat. El problema és si realment podem confiar amb un cos ple de colons, descomptant directament els infiltrats, i mal armat. Ara correm-hi tots. Vés per on! Així sí que fa falta una força militar? I realment el mètode és manllevar-los-el a l’estat espanyol?

Una cosa semblant al que ha passat amb aquest procés d’independència va passar amb la  (I?) Guerra Civil de reocupació. Esclata la guerra i els mals dirigents de les forces del poble català (ERC, PSUC, POUM i CNT) no es cansen de dir i redir, demanar i redemanar que els catalans vagin a conquerir erms castellans i aragonesos, no es cansen d’atiar el front i la rereguàrdia per sostenir una guerra amb el front a l’Espanya castellana. A Catalunya no li convenia cap cop d’estat, no li convenia cap revolta interna a l’estil bolxevic rus. No. Calia anar a defensar Espanya fos com fos. I això gairebé podríem dir que en primer lloc es destacaven els castellanitzats de la CNT com Federica Montseny, però també ments teòricament més lúcides (no prou pel que es veu) com Andreu Nin. El resultat fou que el mes de maig de 1937 la gent s’esbatussava pels carrers de Barcelona amb un descontrol total per part d’aquests dirigents que només a darrera hora miraren de posicionar-se davant dels esdeveniments i ja no aturar-los, perquè no podien. La qüestió és: no haguera estat molt millor preparar-se d’ençà de l’esclat de la guerra per a imposar-se a Barcelona, València i on hagués calgut, enlloc de negar el curs dels esdeveniments fins que ja massa tard s’hi van haver de posar al capdavant assumint un enfrontament que havien negat una vegada i una altra?

Alguns, molts, han negat una vegada i una altra que la independència de Catalunya hagués de produir-se tacada de sang. Ara es veurà. Però sembla que hom ja va veient també ràpidament el caire que van prenent les coses. El poble, sempre brutalment més lúcid, ja ho veu o ho intueix. Per això s’aplaudeixen els Mossos, els abraça de tant en tant i els dediquen himnes. Però l’Andreu Nin va acabar afusellat, llençat a un voral de carretera dels volts de… Madrid.

Fet i fet aleshores vam fer un exèrcit, però va fallar l’objectiu. Avui que si no encertat  hem corregit l’objectiu, ens haurà fallat l’exèrcit. I en tots dos casos el procés s’haurà vist igual: es va tard. I això que el nostre cas era tan especial i tan diferent del dels bascos… o dels ucraïnesos… Alguns s’han equivocat prenent Estònia de model, més aviat.

Tant de bo ens equivoquem un altre cop.