Nosaltres teníem raó (23/09/2017)

Aquests dies anem veient com es confirmen totes les prediccions i totes les anàlisis fetes pels nacionalistes, fetes des del materialisme. Que no tenen exèrcit per a ocupar Catalunya? Fals. Que els mossos són la policia catalana? Fals. Que la propaganda en castellà faria que un trist castellà ens donés suport? Fals. Que el País Valencià o Mallorques serien ara una rèmora a arrossegar davant la crisi política castellana? Fals. Que s’havia de reduir el discurs a la qüestió financera perquè si ens posem amb qüestions de si som o no una colònia, de si estem o no ocupats, això restaria adeptes? Fals: l’actuació de les masses sempre dóna mostres de més lucidesa que no pas la intervenció mitjancera dels capitosts de les organitzacions a la qual estem avesats. «Fora les forces d’ocupació», vet-ho aquí el crit que potser ha ressonat amb més força aquests dies, al costat d’independència.

Però no ens deixéssim endur per cap febrada de romanticisme de les masses, de creure que l’actuació espontània part dellà d’aqueixa més gran lucidesa pugui portar a cap estat de res. Per a això caldria una jerarquia i força tant per a imposar-se internament com als enemics externs. Aquesta és una de les altres premisses falses, immadures, que s’han fet empassar al poble. I diu així: si hi ha un esclat de violència hem perdut. Si s’arriba al referèndum i es fa poc o molt bé sense mostres de violència per part dels independentistes, hem guanyat.  Però l’error d’aquesta premissa és cridaner: és literalment impossible evitar la violència en una situació com la que ja es viu. Tot depèn (del verb dependre) de l’estat espanyol. Si assumim aquesta premissa, aleshores assumim la nostra total dependència de l’estat castellà. Per sort, el poble li costarà d’empassar-se aquesta desacreditació que diuen que vindria d’un (altre?) auto-atemptat o d’una provocació o escabetxina inaguantable, però l’anunci ja circula vès si no tristament amb plena espontaneïtat. En tot cas, no es pot dependre ni de l’opinió internacional ni de la violència de l’estat espanyol per a guanyar. Potser el poble encara no deixarà que s’imposi tal calamitat en la visió lúcida que desprèn inconscientment i que és clar que amb molta facilitat en moments com els d’aquests dies esdevé conscient. Aquest fenomen ben observable es deixa veure bé aquests dies. Però hi caldria l’organització de mínims, preparada per a recollir-ne el fruit. Tot fa pensar que no hi ha aital organització i Déu ens agafi confessats si hem de confiar amb coses com amb la CUP.

Un segon apunt que cal fer és el que sempre hem repetit sobre la manca de força militar: des de Germania encoratgem el Sí en la participació d’un referèndum que dóna el vot als assassins, als colons, en un referèndum que deixa a l’estacada mig país per ací, mig país per allà. Déu mos en guard d’una segona Irlanda al sud d’Europa. Però hi aboquen els fets. Però demanem el Sí. Ara bé, considerem que el dia 2 no hi haurà elements per a imposar-nos realment. La independència serà paper mullat i la repressió espanyola continuarà i augmentarà i tot. Tot plegat si no rebenten el referèndum, perquè ho poden fer. És el menyspreu de l’estat que dèiem. És clar que se’ls pot combatre amb moviments de masses, però ells tenen les comunicacions, ells tenen les armes, ells tenen el control del territori i tenen els colons. Quin cinisme, o quina estupidesa, fer-se el sorprès perquè la xarnega Oltra commini de desconvocar el referèndum, per exemple. Què s’esperen alguns? El mal és que la seva submissió fa que no vulguin acceptar que es tracta dels colons, dels que parlen castellà a Catalunya, que són no pas els que volen només destruir Catalunya, sinó els que la destrueixen i que a molts lloc ja l’han destruïda. Tot plegat dibuixa una situació material on els catalans no hi tenim res a fer. Estem desarmats. I en part és perquè els nostres capitosts així ho han volgut. En tot cas no caurem en crítiques morals, que bé podríem dir que és culpa nostra mateixa per a no tenir prou pretensions de direcció com podríem dir que és culpa de la violència colonial castellana, que tot és u. Tant se val. No per això la situació canvia. El més probable, vist això, és que s’arribi a una mena de bloqueig i que algun tercer estat o estats facin d’àrbitres cap a una negociació cap al pacte fiscal que ja tenen els bascos. La poca força amb la qual ens hem i ens han lligat farà la resta. Quedaran els reductes de radicals, confosos en el marasme de reivindicar una cosa mig provinciana mig nacional i de nosaltres dependrà que sobrevisqui el nacionalisme històric i de posar-lo a l’alçada de les noves circumstàncies, davant d’un país ja plenament enfonsat en les grapes dels castellans, per més que molts d’aquests castellans, per rifa del país i els nostres morts, es pensin fins i tot verdaderament que són catalans.