Valoració sobre el Referèndum del Primer d’Octubre (02/10/2017)

Fa anys que diem que un estat es construeix amb dos fonaments: un aparell militar i un aparell ideològic. Aquests dies això ho palpen els catalans del Principat. Ahir mateix la manca d’un mínim d’aparell militar va permetre atacar brutalment una població indefensa, desarmada. Però no ens equivoquéssim: si l’aparell militar manca completament, l’ideològic roman degenerat.

El referèndum d’ahir ha servit per a reflectir igual com ja va passar amb el 9 de novembre de 2014 que hi ha a Catalunya una cosa que no hi havia hagut mai en tota la nostra Història, ço és un cos de colons, unes bosses de castellans, molts ja nascuts ací mateix, que justifiquen qualsevol atrocitat que serveixi per a fer mal als catalans, per a humiliar-nos, per a matar-nos si cal, i que són font, la principal font de legitimitat de l’estat espanyol. L’obsessió amb què aquesta realitat alarmant és tapada, tergiversada, amagada i desvirtuada constantment tant com esgrimida a l’hora de deslegitimar qualsevol acció de la població catalana ja indica com és la qüestió clau per a entendre les relacions de poder que imperen a Catalunya. Tots els que per desgràcia hi hem poc o molt de tractar hem sentit avui com deien que el referèndum era il·legal, o a castellanitzar el conflicte fent-ne responsable Mariano Rajoi, o fent-se els equidistants dels qui no estan d’acord ni amb aqueixa violència policial (diuen) ni amb la Generalitat. És que ells també se senten pressionats havent-nos d’aguantar a nosaltres catalans, i han d’acabar tenyint les seves concepcions supremacistes castellanes, sinó que nosaltres som a casa nostra i ells no són a casa seva. Uns quants es van dignar a votar NO. Si hem de creure’ns la propaganda que alguns (catalans) en fan, semblaria que els cent vint mil vots contra Catalunya devien ser tots al seu col·legi. En tot cas, els renegats de banda i banda es neutralitzen i aleshores queda el gruix. I de gruixos n’hi ha dos: els catalans, els de Catalunya, d’un costat i els que parlen castellà de l’altre.

Dèiem que si l’aparell militar manca, l’ideològic roman degenerat. I primerament hi roman en no saber o no poder o no voler reconèixer aquesta realitat colonial que juguen les bosses de castellans que acabem de comentar. Però el referèndum d’ahir posa en evidència altres mancances. Aquesta insistència en reclamar a Europa i al món, a «les persones importants d’arreu del món» és en bona part una mostra d’impotència com ho és en realitat deixar-se pegar per l’enemic. L’enemic: recordem que d’«enemic» ens ha qualificat sempre la policia espanyola, encara que la població en general reaccioni a aquest tractament ben natural i encertat clamant-hi patèticament en contra, la qual cosa ens diu que ells tenen consciència; els nostres no. I la manca de consciència què és si no la degeneració ideològica?

Ho poden dir tants observadors internacionals com es vulgui, es poden gravar tantes atrocitats dels castellans contra els catalans (mai es dirà que és això el que va passar ahir!) com es vulguin, podem votar tants cops com es vulguin, es pot ésser tan impecable com es vulgui, es pot ser tan democràtic com es vulgui, ens podem creure i repetir les mentides sobre com «la violència no pot ser mai un instrument polític» tant com es vulgui, que no per això deixaran de ésser l’aparell militar i l’aparell ideològic els dos aparells essencials i fonamentals de tot estat.

Instal·lar-se en el paper de víctima no ens suplirà cap d’aquests aparells. Les solucions per a Catalunya només vindran dels catalans. I passen per a construir d’una manera o d’una altra aquests aparells. Que es pot fer de moltes maneres? Cert. Però el que no podem fer és enganyar-nos, creient-nos als qui ja en els foscos atemptats de l’estiu de 2017 ens venien que els Mossos havien actuat com un estat. És clar que van actuar com un estat: com l’estat espanyol que són. On eren si no ahir els Mossos? Qui es vana de «controlar el territori» no és capaç de garantir la seguretat dels ciutadans? Algú realment es pensa que amb manifestacions o concentracions més o menys espontànies s’aconseguirà res? Ja ho hem dit en altres articles: es menyspreen els aparells estatals que es diuen voler aconseguir. Un estat no es fa a base d’aglomeracions. No a base d’aglomeracions i prou, es deixin o no atonyinar aterrits i suplicant clemència humiliant. Perquè aquest espectacle deplorable que vam haver de veure ahir va ser una mostra de dignitat dels catalans, sí, però a partir del moment que s’impedeixi l’aplicació del resultat del referèndum la dignitat es convertirà en humiliació. Un estat no es fa amb declaracions i prou.

Esperem equivocar-nos del tot. Desitgem no encertar-la en res. Però si malauradament es confirmen les nostres temences cladria que alguns es demanessin si realment hi pot tenir en tot plegat res a veure que en aquest procés s’hagi prescindit des de bon començament de mig país, que s’hagi substituït des del principi tot discurs d’alliberament nacional per una trista arenga pro-financera, que s’hagi menyspreat l’odi natural dels catalans als castellans i sobretot que s’hagi menystingut el paper principal que li pertocava a la classe obrera d’aquest país amb una acció burgesa tènue, ambivalent i estúpidament idealista. Assumir aquests quatre preceptes fóra la primera pedra d’un aparell ideològic que avui confon esses sordes i sonores, oblida pronoms i tant li fan els mots de Catalunya, no a tot arreu, però déu n’hi do. Saber parlar és el primer pas per a tenir algun dia algun aparell ideològic.