Vergonya, cavallers, vergonya! (03/10/2017)

Finalment les coses clares. S’ha complert tot el que des de Germania hem anat denunciant des de fa anys. Fins i tot els que es volien crítics al procés i favorables a una DUI màgica han fet el bategot polític. Què es pensaven, que les independències es fan a base de declaracions? On ha quedat el famós «control del territori»? Tot aquest espectacle humiliant només s’haguera pogut aprofitar, s’haguera hagut d’aprofitar, com fan els països normals, per a justificar ara quelcom de veritat, quelcom preparat i seriós. Però aquí un hom grata i no surt res. No hi ha més cera que la que crema. I ni tan solsament, com diem, els crítics més radicals al procés han sabut entendre de la missa la meitat. I ara es preferirà el plany i la llagrimeta una altra vegada abans que assumir una veritat de massa implicacions i compromisos. I doncs, o no ens llegeixen o ens hem perdut nosaltres alguna cosa. És que algú més ha anat denunciant la manca d’organització nacionalista? Una mancança absoluta. Un desert, concretament. Fins i tot, a aquest nacionalisme català li és difícil comptar amb una base teòrica històrica, sempre massa tacada de rebregaments estranys, anacionals, espanyolistes, contradictoris, en un un mot: provincians. Recomanem de llegir què dèiem en la nostra Guia del procés escrita el 2014 i publicat el 2015:

«Hom veu en aquest i en tants d’altres fets la manera d’actuar dels actuals principals dirigents de la Catalunya administrada com a CAC: es diu una cosa de cara a la galeria, però se’n fa una altra de ben diferent, tot i que s’intenta barrejar-ho. En el cas que s’arribés al punt d’escenificar una declaració unilateral d’independència, cosa de fet ja tradicional en aquest dissortat país (Macià, Companys…), enmig de tota la farsa, cal dir que l’estat espanyol no mouria jurídicament  o políticament ni un dit fins que no se’n consumés alguna conseqüència. El més probable és que si aquesta declaració es produís, els artífexs d’aquesta no emprenguessin cap iniciativa sense la prèvia negociació amb Espanya, la qual cosa diria molt (poc) de tal declaració, tal com han anat fent des de sempre, com amb el cas més paradigmàtic de la «Declaració de sobirania»».

Combineu-ho amb el següent extracte de l’article El menyspreu a l’estat (també al català) publicat ací mateix el juny passat d’aquest any:

«l’estat no perdrà el temps amb uns sectors polítics militarment inofensius si no és retornant la poca acció jurídica que els (dits) independentistes puguin impulsar amb acció jurídica mateixa (comprenent això la suspensió de l’autonomia etc.»

I un xic més avall:

«a l’estat espanyol no li cal res més que activar els instruments dels quals disposa gràcies a anys de consolidació de CiU, ERC i demés carroportal, per a anul·lar cadascun dels moviments que consideri oportuns d’anul·lació»

Burles i professons sempre tornen d’allà on surten, podríem afegir.

I doncs? Qui més pot vanar-se d’haver fet un diagnòstic tan clar? L’Arrimades? En López-Tena? Certament. Fins i tot l’Albiol del PP tenia raó quan abans d’abandonar el parlament regional del nord-est, va exclamar-se que una gent que anava a votar la independència ho fessin d’amagat. Ni solemnitat ni romanços. D’amagat. Igual que el president de la CAC (Comunidad Autónoma de Cataluña) quan va canviar de cotxe per a poder anar a… fer l’espectacle, el xou, de l’1 d’octubre, que alguns pretenien que el feien els altres. Com ara que fa befa dels catalans. Almenys dels que s’han deixat enganyar, de bona fe, de tan bona fe que diria’s si més aviat això ja no és toixarrudesa.

On són tots els comentaristes radical-pacifistes? On són tots els que treien pit fent creure, participant de la farsa (uns altres toixarruts, potser?) que es controlava un bri de territori? I els que deien que davant dels atemptats de l’agost passat ja vam actuar com un estat? On són? I és clar que sí, ja ho vam dir aleshores, la Generalitat barcelonina va actuar com a estat, com a estat espanyol, concretament. Com a estat espanyol que és i continuarà essent mentre deixem que aquests siguin els nostres dirigents i les nostres veus. On són tots els que es pensaven que la DUI era un joc de mans? On són tots els que deien que la clau era atraure els castellans amb l’esquer dels diners? On són?

Tots hi són. Són a fer noves campanyes a favor d’Espanya. A favor de la renovació d’Espanya, que és el que sempre ha estat aquest procés. I els més tristos són els que encara es pensen que la ineficàcia de la DUI és culpa de no haver-se-la cregut! Què s’havien de creure! Ens torna venir a la memòria l’article d’ara fa un any Per a un nacionalisme català:

«Perquè que ningú tingui cap dubte que els dirigents d’ERC i de CDC saben perfectament que la independència no és possible en les condicions que ells defensen. Per això és tan ridícul de veure com tot l’estol d’independentistes o autodeterministes els orbiten desesperadament demanant-los fermesa, implorant-los rapidesa, exigint-los catalanitat i… independència en les idees i les accions», o retraient-los ara no haver exercit aquesta suposada independència».

És inexplicable com algú encara pot retreure’ls que no hagin pres cap decisió per a exercir la independència. Simplement les estructures d’estat eren fum. O en tot cas eren estructures d’estat… espanyol. 

Però el gran mal és que no es deu poder ni considerar que hagi estat cap engany o maniobra. El gran mal és que segurament es tracta de l’únic resultat possible després de l’anorreament que els catalans hem hagut de patir i que és el que fa que no hi hagi ningú amb una mentalitat prou neta, prou sana, com per a oferir cap projecte mínimament digne i no aquestes desferres polítiques a les quals ens han condemnat. Com deia Ovidi Montllor, l’ensenyança era com era, els ensenyats el que som, ni menys ni més que el que som. Els pocs lúcids que hi pugui haver són en nombre tan minúscul que queden de seguida acorralats en primer lloc pels anorreats que tenen pànic de pensar, molt abans fins i tot que per l’enemic, a qui ni tan solsament li cal moure un dit.