Barcelona flor de Catalunya (11/01/2020)

Hi ha una actitud força trista de certs barcelonins, més vells o més nous, on es veu un cert menyspreu cap als que no viuen a la ciutat. Sí, ho dic expressament: a la ciutat. A la que és la capital de Catalunya s’ha estès una mena de provincialisme que fa entre pena i riure, si no fos per la situació que tenim els catalans. Barcelona conservava fins entrat el s. XX el que tenen totes les capitals d’estat: una certa autonomia respecte el país; l’espai on passa tot allò imprescindible; i l’acumulació d’una l’elit intel·lectual nacional.

Però el bell casal feia molts segles que no era cap de l’estat perdut i, amb la guerra de reocupació de Catalunya, just quan es refeia políticament, es van tallar tot de fils invisibles que no es van refer mai més. Es van matar o foragitar molts catalans que volien una Catalunya lliure i l’havien ideat, l’ideaven o la podrien haver pensat si haguessin continuat el camí que se’ls va truncar. I el vell país desarticulat, envilit i desconegut tampoc hi va poder aportar res més. I és aquesta tristor grisa feta arribar pels enemics la que provincialitza la nostra ciutat i fa molta recança que els barcelonins se n’impregnin en comptes de combatre-la. Ara la ciutat funciona per inèrcia, que és la pitjor cosa que li podia passar, creu anar per lliure com si no necessités el país; el que hi passa és tan o tan poc interessant com el que pot passar a qualsevol ciutat capital de província; i fa temps que la nostra suposada elit intel·lectual va a engruixir les files de subvencionats que permet l’estat ocupant o en tot cas ha renegat de la seva funció nacional. I com diu el poeta avisant qui menysté Barcelona: Malaurat qui et faci tort; foll el qui t’oblida. S’han begut l’enteniment i això els fa molt pobres.

Sí, hi ha i hi ha hagut sempre d’altres ciutats a Catalunya, molt importants com València i Palma, i totes les altres tan històriques com industrials, però tots aquests espais de força catalana sempre han anat a nodrir Barcelona amb la seva millor gent. Barcelona no ha estat mai un espai tancat i sempre s’ha enriquit del que el poble li donava. Després això permetia uns lligams i una fluïdesa que ens enriquia a tots. Si els barcelonins graten un xic en la seva història personal, a alguns no els cal recular gaire, poden veure d’on vénen i no cal que els ho recordem. El que van voler trencar els nostres enemics, no ho esbocinem ara nosaltres.

Prou que veiem com ens costa de tornar a florir, prou que advertim que la ciutat ja no és la rosa brillant al sol que era abans. Ens calen moltes forces per tornar a fer girar la roda i hem de tornar a resumir-les per refer allò que ens han trencat i fins ara no hem sabut refer. La Catalunya sencera dóna i ha donat a la capital catalana tota la saba que té perquè ella amb el seu encant floreixi i retorni amb honors i glòria la llibertat a tota Catalunya, que és el roser que l’aguanta, la crea i l’alimenta. No ens cal una rosa marcida ni un roser ple de pugó. Hem d’esporgar el roser ara que n’és el temps, guarir-lo i esperar que les noves flors neixin en tornar la primavera.