El mas (22/03/2020)

Pintura El mas de Joan Miró

El mas a Catalunya, almenys a la Catalunya vella, i els terrenos a la nova, és una cosa que gairebé tot català coneix. El mas és l’arcàdia feliç dels infants que sempre el recordaran, el relaxament dels grans que hi retrobaran una altra forma de veure les coses i era la feina dels avis que vivien del camp. Encara hi ha gent que té el mas com a font de vida i de feina, però per més que pervisquin són cada cop menys, fins i tot dins el mas on abans vivia una família molt extensa ara hi queda qui hi queda. El mas no és una casa i prou, no són els murs; és un concepte arrelat i profund que ha influït pintors des d’un Joaquim Vayreda a un Joan Miró, però també arquitectes i urbanistes. Quan tants veuen que cal reformular-se com vivim és important saber d’on es ve. I, per més urbans que ens veiem, venim de la terra i de cuidar-la, venim dels masos i dels pobles ben fets i útils per a la vida.

Un mas, com dèiem, no són uns murs, no és una casa. A simple vista ja es veu que hi ha més coses. Sempre hi ha una era, que no és ni un pati, ni un jardí. És una era. Una era enllosada o enrajolada o només un lloc pla. És un espai per batre, és un espai lliure d’impediments per treballar-hi. Un mas té un pou més útil o menys actualment, però té la seva pròpia font d’aigua que abans era potable i en molts masos encara ho és. Un mas té molts espais diferents: coberts, corts, paller, graner etc. Algun camp proper amb fruiters: figueres, albercoquers, presseguers, pruneres, pomeres, nogueres, ametllers i avellaners hi són sempre presents. També hi ha d’altres herbes o arbustos, sovint ara arraconades per plantes florals. A les jardineres o tot volt de la casa o si més no als contorns del mas és ple d’herbes remeieres o arbres que tenen alguna utilitat: ruda (qui té ruda déu l’ajuda), tarongina (que de tot mal és medecina), rementerola, menta, julivert, farigoleres, romanins, tomanyins, saüquers, boixos, boixacs, poniol i un llarg etc. Un mas més als afores d’un poble potser només té a la vora alguns camps i la resta del mas queda més lluny, però un mas exterior té a tot volt els camps, l’hort, una vinya sovint abandonada, alguna sureda i el bosc. Fins i tot els masos actius tenen les seves zones que ara la gent ja no fa servir: forn de calç, rajoleria, trull i sovint el forn de pa de la cuina s’ha fet malbé o l’han fet malbé. Fins i tot sovint la gran llar de foc es va reconvertir en una de petita i arraconada, però hi era i hi és la xemeneia!

El mas forma part de la nostra manera de veure el món i la naturalesa que l’home ordena pel seu gaudi. El mas era un concepte gairebé autosuficient de vida, ara que això està tant al dia. I això ha estat la nostra sort i potser també ha condicionat la nostra manera de concebre la vida social com una cosa a part de la individual. Com algú deia fa poc: passat de qui ja no té contacte amb el poble i de fa generacions viu a la ciutat als altres ens semblaria que sempre es pot tornar a casa. O potser a casa no, però sí a viure en un poblet o en un mas sense massa recança. A les ciutats sempre hi ha hagut un transvasament de gent dels masos i dels pobles, sempre que hi ha creixement a Catalunya passa que s’engreixen les ciutats amb el que no pot prosperar als pobles. I quan van maldades passa que la ciutat s’aprima i els pobles no tan o fins i tot tornen a recuperar població. I de fet és una forma més ordenada de viure al nostre país.

De fet, si ens ho miréssim fredament, les ciutats catalanes són com aquests masos grossos, pairals, amb masoveria enganxada i tot de masos més petits que en depenien. O com aquests barris de masos a prop de ser poblets i al voltant d’aquests tot de masos més separats. O el poble més semblant a una ciutat petita que depenia dels masos que s’hi arribaven a vendre a mercat. Com veiem Catalunya són una xarxa de relacions que va del mas fins a la ciutat i de la ciutat fins al mas. L’ideal de la majoria de catalans de fins a certa edat al voltant dels deu anys ha estat ser pagès d’un d’aquests masos perquè fan la sensació de ser allò autèntic i constant. No per la ruralitat, sinó per la totalitat. El mas és en si mateix una cosa total que pot englobar gairebé tot el que hom vulgui fer a la vida, per això és un concepte extrapolable arreu. El mas és airejat. No cal sortir-ne per gairebé res. Té la mida humana.

A Catalunya les ciutats, passat d’excepcions, no són massa grosses perquè tenen també aquesta vocació del mas. Per això totes són importants i tenen la seva xarxa de pobles al voltant i aquests els masos. Els darrers temps això s’ha volgut canviar emmirallant-se amb llocs molt diferents de Catalunya i a la majoria de catalans ens repugna. No estem bé en una Catalunya plena d’assentaments de cases amb jardí sense solta ni volta, tampoc són gaire naturals els nínxols on es fa viure la gent de ciutat. A més, aquest nou sistema que s’ha volgut imposar és antinatural i anticultural. Provoca més problemes que no pas solucions a la modernització de Catalunya. De fet fins a la guerra de reocupació castellana a Catalunya hi havia unes altres tendències per a la modernització dels pobles i ciutats. Es pot veure en l’exemple de Cerdà i com s’ha desvirtuat la seva obra, però també es pot veure en ciutats més petites que fins a cert moment anaven creixent d’una manera i després ha acabat com ha acabat. De fet són dues concepcions tan oposades de l’ocupació territorial que si parles amb un vell català et diu que ara no hi ha res comparat amb abans i en canvi el colon de torn sempre mira de deixar anar que abans no hi havia res (!).

Catalunya necessita centrar-se de nou en allò propi, allò que li és inherent. Ha de prendre exemple de si mateixa, de les solucions que ha aportat la nació en forjar-se en aquesta terra que és com és amb planes més aviat esquifides i amb una orografia concreta que no admet certs pitafis que acaben baixant a la primera riuada important. I, a més, a cada pam del territori català cal veure les solucions que el caracteritzen perquè per sort tenim un munt d’espais diferents. No es pot cercar a fora una modernitat impostada pel simple fet que a tal lloc ho fan tan bé. El futur de Catalunya és urbà com a tot arreu per la quantitat de població que, de moment, no para de pujar, però la Catalunya ciutat ha de ser Catalunya i no una façana que s’assembli a no sé què que no es correspon. Si no cada setmana tenim urbanites anant i venint de la ciutat al camp com folls per alliberar-se de l’angunia de viure en un nínxol quan podríem fer unes ciutats diferents, més semblants al mas.

Caldria doncs rellegir els nostres, auto-centrar-nos i projectar lliurament com volem ser. Però, és clar, per això, com en moltes coses, caldria que Catalunya tornés a ser lliure i ací no hi ha manera. Fins i tot en millors moments no s’ha creat el nacionalisme que cal. Com ho farem ara que només tenim escarnidors d’allò nòrdic per artistes?