declaració de principis

  1. Les nacions són una unitat històrica de relacions econòmiques que es representen en la llengua.
  2. Les nacions modernes neixen al si del mode de producció feudal com a desviació dels modes clàssics de producció tributaris i es desenvolupen en el feudalisme i el capitalisme en estats territorialment delimitats, superant les organitzacions estatals clàssiques, antigues o primitives, que descansaven sobre la comunitat o el parentiu.
  3. Cada nació acompleix un paper econòmic històric. Com que és en l’àmbit de la nació aquell en el qual l’home esdevé conscient, hom cau amb facilitat cap a concepcions idealistes que deriven així la nació de la identitat, com a fenomen conscient (lliure, arbitrari o històricament determinat).
  4. El paper econòmic d’una nació n’esdevé la condició (conscient o inconscient) d’existència. En la mesura que la burgesia, com a classe social, ha esdevingut expressió de l’imperi espanyol no representa més que la dilució de la nació catalana.  
  5. La nació catalana en la seva forma estatal va perdre sentit per culpa del reforçament de les estructures d’explotació feudal, que davant del desenvolupament del capitalisme a Catalunya (com passava al mateix temps per exemple a Itàlia o a Alemanya), durant els segles XVI, XVII i XVIII, va atrinxerar-se en sectors nacionals corresponents a aqueixos interessos aristocràtics tributaris, a Espanya.
  6. Aquest escapament de la noblesa feudal catalana es veurà reforçat amb les possibilitats sobre les colònies espanyoles d’ultramar, les quals sembla que inicialment organitza i dirigeix.
  7. Pel que fa a França, amb un accés més proper a les grans rutes comercials europees (sobretot la del centre d’Europa-Rin i secundàriament la Mediterrània), el domini dels territoris limítrofs de tendències capitalistes mitjançant un colonialisme d’assimilació suposarà un revulsiu pel propi desenvolupament capitalista francès.
  8. Pel que fa a Espanya, la marginació històrica respecte de les grans rutes comercials ja suposa una primera reacció de control castellà sobre les possibilitats obertes per Catalunya amb Amèrica i la Mediterrània durant les darreries de la baixa edat mitjana.
  9. El control espanyol sobre els territoris limítrofs de tendència capitalista hi suposarà un alentiment d’aquest desenvolupament i l’establiment traumàtic d’un colonialisme tributari que allargarà la seva vida, o més ben dit la seva mort, fins als nostres dies.
  10. Catalunya restarà així ocupada militarment per França i Espanya. L’Alguer i la comarca d’Andorra s’escapen eventualment d’aquest domini (L’Alguer acaba sota domini italià el 1720) directe (Andorra esdevé fàcticament dependent d’Espanya i França, tot i que certament sota formes especials).
  11. La major part i la més estratègica i crucial del país es troben sota ocupació espanyola, l’imperi més dèbil dels dos que es reparteixen Catalunya (exceptuant doncs l’Alguer).
  12. L’eclosió del capitalisme a Catalunya té lloc en aquest context i en condicionarà el desenvolupament.
  13. Amb les ocupacions espanyola i francesa que desmantellen l’estat català s’inicia al segle XVIII el primer període de lluita contra l’imperialisme tributari castellà i l’imperialisme d’assimilació francès. Durant aquest primer període és la burgesia qui estableix els objectius i l’organització i qui dirigeix la lluita, sobretot a partir del segle XIX. Tant l’endarreriment de l’imperialisme espanyol (que s’expressa en un colonialisme tributari de tipus feudal antic) com l’endarreriment de la burgesia catalana porta a una mena d’atròfia on no s’imposa cap bàndol.
  14. En aquest primer període la burgesia estableix a Catalunya les bases teòriques del nacionalisme que eclosionarà de ple al segle XIX, al costat del de la resta de nacions ocupades a Europa. La fase intel·lectual (La Renaixença) deixa pas a la fase política que va madurant des del federalisme i el republicanisme fins al catalanisme i al separatisme.
  15. De la mateixa manera que l’atròfia de l’estat castellà s’expressa en un imperialisme desfasat, igualment l’atròfia de la burgesia catalana s’expressa en un nacionalisme més propi de la ideologia política de l’antic règim (el federalisme i el republicanisme –o el mateix carlisme– que connecten amb la tradició de la monarquia federal catalana) que de la ideologia política pròpiament burgesa (principi de la singularitat de la nació, autodeterminació, independentime, separatisme, etc.) .
  16.  Per aquesta raó el catalanisme i el separatisme segueixen la mateixa atròfia i apareixen tard i políticament són superats pel republicanisme federalista.
  17. Tot plegat, sumat al naixement de la classe obrera, reforça l’espanyolització de la burgesia catalana, que seguint uns esquemes semblants als que durant la baixa edat mitjana s’establiren entre la burgesia i la noblesa, fusiona els interessos capitalistes amb l’estat espanyol enfront de la classe obrera. 
  18. La classe capitalista catalana està interessada en l’ocupació espanyola en la mesura que històricament li ha permès un cert desenvolupament davant l’amenaça de la classe obrera.
  19. L’atròfia capitalista de Catalunya col·loca una petita burgesia en la posició dominant del moviment d’alliberament nacional. És qui durant tot el segle XIX i bona part del XX dirigeix el moviment d’emancipació. Filla d’aquesta burgesia atrofiada és una classe obrera ruralitzada, poc desenvolpada, sobretot poc concentrada.
  20. El manteniment del poder espanyol sobre Catalunya va consolidant-se i l’acció principal de l’ocupació colonial se centra en la imposició econòmica (tributs, definició d’infraestructures, inversió, etc., primer, a la qual cosa s’afegeix l’enviament i assentament de població, a partir dels anys 1940) i ideològica (castellanització, mitjans de comunicació, repressió política, etc.).
  21. Si l’atròfia de la classe burgesa es manifesta políticament en la incapacitat d’organitzar completament el poble, de centralitzar en partits prou potents els diversos sectors que la conformen, l’atròfia de la classe obrera s’observa en la proliferació d’ideologies infantils i immadures (anarquisme, principalment) i en la inexistència de cap partit fort. Socialment, l’atròfia és palesa en la relativa poca concentració i nombre (els obrers oscil·len entorn d’un 15% de la població de Catalunya devers la segona meitat del segle XIX, d’un 21% els anys 1930 i de més del 50% avui –quan Alemanya comptava, per exemple, amb més d’un 40% de població obrera ja a finals del segle XIX).
  22. Però la feblesa de la burgesia davant d’Espanya ho és també davant la classe obrera i en conseqüència aqueixa ha participat i participa conscientment i activament en la colonització espanyola de Catalunya i n’ha fet la principal arma contra el poder del poble treballador català.
  23. El nacionalisme català tradicional dominant ha representat i representa l’interès de la burgesia per a liderar un projecte polític espanyol al si d’una lògica imperial tributària espanyola.
  24. La Guerra Civil esdevé el punt culminant d’aquesta realitat: la gran burgesia organitza i s’organitza amb l’exèrcit franquista, mentre la petita burgesia és totalment incapaç de fer res que no sigui aplanar el camí a la seva germana gran. Pel que fa a la classe obrera, malviu entre una immaduresa política espasmòdica que la porta d’un fracàs a un altre (de la col·laboració amb la -petita- burgesia a la radicalització anàrquica i reaccionària -vegeu si no el contrast entre el paper del PSUC i el POUM i la CNT amb els Comitès de Milícies Antifeixistes o amb la Generalitat i els Fets de maig del 1937, així com els criteris militars que orienten la guerra amb Espanya, que obvien totalment la possibilitat d’alliberar-se’n, unint estúpidament, erròniament, la sort de Catalunya a la sort espanyola-) i la conflagració feixista internacional (connivència d’Anglaterra, l’apogeu reaccionari de Rússia i no cal esmentar Alemanya o Itàlia, etc.).
  25. Un cop consumada amb la Guerra la total dilució i integració de la classe capitalista catalana a Espanya, de la qual només en queden les escorrialles (que encara exerciran d’única elit intel·lectual fins a la mort literal dels seus membres a finals del segle XX) el nacionalisme català arrossega amb aquests (i fins i tot al marge d’aquests, com a tradició) les antigues tesis desfasades, obsoletes, del nacionalisme del primer període. El poble català es veu superat per les aspiracions de la massa de treballadors, certament igualment atrofiada com així la situació de dictadura i colonització demogràfica en la qual s’ha de reproduir aquesta. D’aquesta manera, el nacionalisme català s’estanca en una fase intel·lectual, de la qual no passa. A diferència del primer període del nacionalisme català, d’hegemonia burgesa, ara el nacionalisme no passa a la fase política.
  26. Durant la II Dictadura Feixista, l’imperialisme tributari espanyol ha estat substituït per un imperialisme demogràfic amb polítiques d’assimilació combinades amb formes jurídiques d’autogovern que de la mateixa manera ha substituït i substitueix encara (ens trobem en aquest procés, de fet) les bases damunt les quals l’imperialisme espanyol assenta la seva legitimitat històrica sobre Catalunya, passant dels drets de conquesta als drets dels colons. Hom s’adona de com a mínim dos models imperialistes espanyols, fins a cert punt enfrontats i fins a cert punt complementaris, corresponents a la metròpoli (PP i part del PSOE, etc.) i als originats a la colònia (PSOE-PSC, EUiA, ICV, Ciudadanos, etc.).
  27. El paper principal de la classe obrera, des de l’òptica de l’alliberament nacional de Catalunya és la popularització d’aquesta lluita, és la generalització d’aquesta lluita per tot el poble treballador, incloent pagesos, treballadors autònoms i resta de classes populars híbrides, juntament amb la petita burgesia, intel·lectuals de sectors diversos, etc. L’existència de la nació catalana descansa cada cop més sobre el poble treballador i en conseqüència és aquest a qui li pertoca dirigir l’alliberament nacional mitjançant la seva part objectivament més ben situada per a fer-ho: la classe obrera. La discussió aberrant sobre l’existència o la inexistència de la classe obrera, basada en un estereotip simplista, és científicament insultant: no només existeix sinó que en realitat allò que no existeix de fet és la classe obrera en les formes subdesenvolupades del moment del seu naixement com a tal. Atant que avui hagi canviat l’organització de la indústria, així ho ha fet la classe obrera. I en tots dos casos es pot parlar d’un desenvolupament formidable. No només existeix, doncs, sinó que seguint l’organització industrial, aquesta és avui molt més concentrada que no pas cent anys enrere, molt més nombrosa, molt més formada intel·lectualment (encara que també proporcionalment alienada) i per tant molt més potent.
  28. Per contra, la reivindicació burgesa de l’alliberament nacional no depassa l’alliberament fiscal. És cert que coincidim en certes posicions respecte l’enemic, i que això ens porta a la col·laboració més estreta en alguns moments. Però també ho és que els interessos de la classe obrera afecten d’una manera determinant tot l’ordenament econòmic actual i per tant, remouen les bases de tot l’edifici social i polític, i que per això és només a base dels interessos d’aquesta classe social que es pot impulsar una revolució com la que suposarà la independència.
  29. Les crisis capitalistes oposen el capital financer a l’industrial, de manera que s’accentuen les contradiccions entre la burgesia. L’oposició popular al capital financer queda reforçat per diversos factors que conflueixen, com són que 1) és la representació més palpable del mode de producció capitalista, de manera que 2) actua descaradament amb un funcionament obert i declarat: té -cobra- interessos, en contrast amb la manera estranya i mediata que el capital industrial explota  la classe obrera, 3) és des d’on es gestiona la  destrucció de la  producció -industrial- en temps de crisi i 4) això a més es produeix independentment i oposadament al capital industrial, ja que el capital financer n’esdevé autònom i fins a cert punt s’hi enfronta.
  30. L’augment de les contradiccions típiques durant les crisis capitalistes entre la funció financera i la funció industrial del capital es manifesta ben lògicament al cas català amb l’agreujament de l’enfrontament entre la burgesia industrial de Catalunya i els interessos financers de la burgesia metropolitana (castellana).
  31. Els enfrontaments al si de la classe capitalista agreugen la situació de la petita burgesia, la qual cosa genera tradicionalment la proliferació de solucions feixistes.
  32. A Catalunya l’agreujament d’aquest sector de la classe capitalista troba de moment una sortida amb la independència fiscal, independentment de la fórmula política que finalment hagi d’adoptar aquest objectiu.
  33. Hi ha doncs elements objectius per a valorar com a positiva l’aliança entre la classe obrera i les classes populars en general amb la classe capitalista.
  34. El problema principal és que qui està exercint el lideratge únic al si de les classes populars és la burgesia, tot i que divididament, com exigeix la seva naturalesa econòmica i social.
  35. La classe obrera, sota les seves noves formes, camina cega i venuda, lligada de mans i de peus, sense cap organització d’intel·lectuals que vetlli pels seus interessos, emmordassada, sense cap organització política que l’articuli, sense cap organització sindical pròpia que lluiti pels seus interessos econòmics immediats, etc.
  36. Cal una organització forta que sàpiga identificar els sectors més ben preparats i més proclius a l’enfrontament amb els estats ocupants i interpretar-ne els interessos polítics mediats i immediats, que pugui aplegar-los i que pugui llançar-los contra les ocupacions militar i colonial del territori català.
  37. Per tant, la qüestió no rau tant en procurar la independència política sinó en la defensa i reconstitució de la nació catalana, de l’economia catalana, o dit amb unes altres paraules, la independència ha d’impulsar la descolonització, com a re-catalanització, com a ruptura institucional i com a instauració d’organitzacions populars reals que organitzin i catapultin els interessos de la classe obrera i la converteixin en la classe hegemònica, amb les transformacions que tot això comporti per a la mateixa naturalesa d’aquesta i per al seu entorn econòmic, social, cultural i polític.
  38. És preferible i desitjable abans un moviment de reconstrucció nacional fort sense independència política formal que no pas una independència política formal sense aqueixa.
  39. L’actual certa dilució del sector més ben preparat del poble treballador català al si de les organitzacions burgeses, així com l’aïllament d’aqueix, ha de deixar pas a una organització que n’aplegui els intel·lectuals i els principals quadres i que superi així l’actual estancament del nacionalisme en la fase intel·lectual. Cal passar a la fase política que ens meni a la victòria definitiva.